OPINIÓ

Albert Florensa

Doctor en ADE, professor i cap del Departament Càtedra d’Ètica de l’IQS

09.11.20
Més enllà de les pressions

Temps de lectura: 3 minuts

Els éssers vius no humans s’adapten al medi, si no ho fan moren, fins i tot poden desaparèixer com a espècie. En canvi, els éssers humans modifiquem el medi amb la tècnica: si tenim fred fem abrics, si tenim gana construïm tractors per conrear, etcètera. I no només això, perquè també habitem el món amb la nostra capacitat simbòlica i els nostres valors i creences.  

La tecnociència ens facilita la vida i ens protegeix de les amenaces naturals. Però, com podem comprovar amb els problemes mediambientals i les creixents desigualtats econòmiques que patim, la relació que manté la nostra societat amb la tecnociència i també amb l’economia no és del tot sana.  

El desig de poder, en forma de control, productivitat, rendiment i eficàcia, característic dels individus que conformem la nostra societat, ha provocat que sotmetem les nostres vides a les pressions d’aquests valors, els quals són propis de la tecnociència i de l’economia.  

Són els valors que tendeixen a governar tant la relació que mantenim amb nosaltres mateixos, com la relació entre els individus. Aquests valors, quan no es contraposen a d’altres valors com la dignitat, la justícia, la confiança o la gratuïtat, fan que ens veiem nosaltres mateixos i els altres com a purs mitjans per obtenir beneficis. Aleshores renunciem a tot allò que ens impedeix ser més eficaços i més productius, i ens sotmetem a la pressió del rendiment. També volem tenir-ho tot controlat, i la impossibilitat d’aconseguir-ho ens provoca desassossec, perquè, òbviament, assolir aquest control és inviable. De fet, el més sensat seria acceptar que la vida ens durà situacions que mai haguéssim imaginat i que ens caldrà assumir.  

Però, com viure en les condicions que acabem de descriure sense fugir a utopies ingènues o a paradisos artificials, ni sucumbir a la pressió del rendiment, de l’eficàcia i del control? En el si d’una societat en la qual la competència juga un paper important i els valors de la tecnociència i de l’economia han esdevingut pràcticament determinants, podem reeixir a l’hora de dur a terme una vida autònoma i plena?  

Sense voler caure en els típics decàlegs per ser feliços d’alguns manuals d’autoajuda, voldríem oferir algunes pistes que ens permetin resistir les pressions esmentades i, d’aquesta manera, viure, en la mesura que sigui possible, la vida que desitgem: 

1. La cerca de sentit o la valoració del món 

2. El descobriment de l’altre 

3. El no-poder 

4. La necessària contemplació  

De cap manera proposo aquestes pistes pensant que no hi ha res a fer amb la societat i que, per tant, només ens queda adaptar-nos per sobreviure. Evidentment, pensem que aquestes orientacions poden ajudar-nos personalment, però també són propostes essencials per poder realitzar accions que ens condueixin cap a una societat més humana. 

 

1. La cerca de sentit o la valoració del món 

Cadascú de nosaltres ha de cercar allò que orienta la seva vida, allò que valora. Aquesta tasca de valorar no és gens senzilla, perquè exigeix llibertat i enteniment. Una llibertat molt condicionada, entre altres coses, pel consumisme i la publicitat. Tampoc l’enteniment el tenim fàcil, perquè el pensament crític que li cal es troba amenaçat per la superficialitat associada a la infoxicació (excés d’informació, fake news, etcètera) i a la postveritat, i per la dificultat que tenim per contactar amb les nostres emocions més profundes, sovint eclipsades per sensacions banals i fugisseres.  

No obstant això, cal cercar allò que valorem de debò, perquè ens servirà de brúixola per no perdre’ns en una societat dominada pels valors tecnoeconòmics. Sense aquesta orientació, no podríem retornar a allò que valorem o, com a mínim, reconèixer quina és la causa real del nostre malestar, encara que en alguns moments no puguem fer altra cosa que resistir. 

 

2. El descobriment de l’altre 

Els valors tecnoeconòmics desfermats creen un individualisme de masses, és a dir, fomenten un tancament en nosaltres mateixos que pot conduir-nos a la greu patologia del narcisisme. L’individu clos en ell mateix només es preocupa de la seva imatge i dels seus desitjos, i el món sencer esdevé un pur instrument per sadollar aquests desitjos sense considerar la dignitat dels altres. És així com l’ésser humà perd la capacitat d’actuar èticament. Com afirma el filòsof Emmanuel Levinàs, la font de l’ètica neix de la mirada de l’altre. Quantes vegades ens incomoda la mirada del pobre o del malalt, perquè ens qüestiona què fem per ells? És per això que procurem evitar-la.  

Aquest individualisme es manifesta en la soledat que podem sentir en el vagó de metro ple a vessar, o en la soledat que han de suportar moltes persones que viuen en edificis habitats per centenars de persones, o en la soledat que pot suposar quedar-se sense feina, o en la soledat d’un llit d’hospital. Descobrir-nos els uns als altres és el primer pas per superar moltes pors —no estem sols— i per poder qüestionar col·lectivament i políticament els valors que inciten a l’individualisme narcisista o a la injustícia econòmica o mediambiental. 

 

3. El no-poder 

Renunciar a un poder que tenim no és impotència, la impotència seria no tenir aquest poder. Quan sabem què és allò que valorem, aleshores resulta més senzill renunciar a aquelles formes de poder que ens autodestrueixen o destrueixen els altres o el propi planeta.  

Els valors tecnoeconòmics inciten a incrementar el poder, perquè, en definitiva, la tècnica i la riquesa són poder. Només quan som capaços de renunciar perquè així ho hem decidit es manifesta la nostra llibertat. Per exemple, quan renunciem als nostres diners per solidaritat mostrem que som lliures respecte als diners, és a dir, que valorem més el benestar dels altres i la justícia que el poder que ens atorguen els diners. La renúncia no condueix necessàriament a la tristor o al sacrifici si realment renunciem perquè valorem més allò que s’esdevé amb la nostra renúncia que allò a què renunciem. Això no traurà que possiblement se’ns castigui socialment amb l’estranyesa o la incomprensió d’aquells que defensen els valors tecnoeconòmics. Ser capaços de practicar el no-poder ens ajudarà a alliberar-nos de l’absolutisme d’aquests valors. 

 

4. La necessària contemplació 

La tasca de valorar, de descobrir l’altre i de practicar el no-poder no es poden dur a terme sense un treball d’interiorització profund. Tasca difícil en una societat altament connectada i abocada a les pantalles i als auriculars, en la qual es pensa que ens comuniquem més que mai, sense parar-nos a pensar en la baixa qualitat d’aquesta comunicació. Sense la capacitat de desconnectar-nos, com copsarem les nostres emocions més íntimes? Com descobrirem, pensarem i formularem allò que valorem de veritat?  

Sense aixecar la nostra mirada de les pantalles i sense alliberar les nostres orelles dels auriculars, com descobrirem la mirada de l’altre? Com podrem realitzar sense els altres l’inevitable objectiu de qualsevol ésser humà equilibrat d’estimar i de ser estimat? Com podrem ocupar-nos dels problemes comuns sense comunicar-nos autènticament els uns amb els altres?  

Com narrarem les nostres vides, per poder saber cap a on anem, si dediquem més temps a les narracions de les vides dels personatges de les sèries que a la nostra pròpia vida? Només el contacte amb allò més autèntic de nosaltres mateixos ens permetrà viure amb plenitud. El silenci, la introspecció, la narració de les nostres vides, la dieta digital en totes les seves formes i l’autèntica comunicació humana esdevenen imprescindibles per resistir i superar les pressions dels valors tecnoeconòmics.