OPINIÓ

Jordi Enjuanes

Educador

15.01.21
Paraules que marquen maneres de fer i ser: el lleure

Temps de lectura: 5 minuts

Un dia, tot fent un cafè amb un amic, em va dir que totes les èpoques tenen les seves paraules, paraules que vénen i se’n van però que deixen records i marquen etapes. Sens dubte, la nostra estarà marcada per la paraula “crisi” i els eufemismes que se n’han anat derivant. 

Els darrers anys han vingut carregats d’esdeveniments que han quedat en un segon pla tot amagats sota l’aixopluc de la crisi mundial que estem vivint, amb tots els seus cognoms: crisi del totxo, crisi econòmica, crisi social... Paraula que, com un Rei Mides qualsevol, converteix en desolació i tristesa tot el que toca. Només cal obrir un diari, treure el cap per un informatiu o seguir una tertúlia de bar, on es concentra la saviesa popular, per saber de què estem parlant. 

Una societat pensada entorn del capital i del mercat és evident que emmalalteix quan aquests presenten símptomes de malaltia. La manca de recursos econòmics posa en risc la nostra qualitat de vida, i l’augment d’exclosos fa encendre la llum d’alarma, avisant que cal adaptar-se als nous temps que vénen. El welfarisme, l’état-providence o el benestar social, vingui del país que vingui i li donem el nom que li donem, s’acaba, i amb ell, un model social. Vénen nous temps on cal reinterpretar la societat, i no falten els que criden als set vents els riscs de mantenir els sistemes de benestar actuals. Ens diuen que cal començar a tancar les portes a la solidaritat, a l’ajuda mútua, a la inclusió... ja que posen en perill la nostra pròpia existència. L’exclòs és el virus que afecta el nostre sistema i cal aïllar-lo. La mirada il·lustrada queda enrere, el principi de la major felicitat per la major part de la societat comença a ser un mite com ho és aquella societat no estamental. Els predicadors s’alcen en els seus púlpits, ara en forma d’opinió en diaris, televisions o tertúlies, i ens alerten als comuns dels mortals dels perills que du implícits la crisi. Les conseqüències que el monstre del segle XXI ens atrapi són ben clares: l’exclusió social. Noves formes de pobresa van apareixent i cal posar tanques que evitin el contagi. Els ajuts a la sanitat, a la dependència o a l’educació es reconverteixen en quelcom de més necessari: el suport al pal de paller del nostre sistema, els estaments capitalistes, encapçalats pels bancs. 

Junt amb aquesta crisi apareix l’anomenada societat del risc i el concepte de la seguretat ciutadana. Els ciutadans ens hem de protegir de les amenaces que, com un ferotge drac que treu foc per les fosses nasals, cerca una bella donzella a la qual “berenar-se”. I aquesta donzella no és més que la nostra estimada i defensada qualitat de vida. La combinació d’estat del risc, en forma de drac, amb la situació de crisi, que ens treu l’armadura que ens protegeix del foc, fan que comencin a córrer rius de tinta i saliva alertant de les amenaces i perills de la societat postindustrial. I com si d’un huracà tropical es tractés tanquem portes i finestres a la realitat, evitant que ens entri aquest perillós vent sense res més que el nostre record i la visió dels qui han tancat bé les vies d’entrada. Però els ciutadans som éssers socials i no podem oblidar els que són com nosaltres, i apareixen noves formes de solidaritat, més interessades en callar les pròpies consciències que les realitats socials. Sorgeix un d’aquests mots que les èpoques posen en les nostres mans i que volen definir maneres de fer i de ser: el clicactivisme. Des de la barrera de les llars, i sempre fugint del foc i els ullals del drac o de la força de l’huracà, obrim l’ordinador, ens indignem amb tot el que passa i fem un cllic amb el nostre ratolí a les xarxes socials o plataformes de protesta per demostrar que aquest no és el món que volem, però ho fem des del silenci de casa. 

Fem una aturada a tant discurs derrotista i aixequem el cap de les ratlles que estem rellegint tots plegats. Tota realitat social té dues cares, i, amb tota la voluntat, la que he descrit fins ara no és l'única. És la mirada d’una societat mediatitzada pels mitjans de comunicació i on la manca d’esperit crític dels ciutadans fa que no ens plantegem si on vivim és on volem viure. Per fer-ho, cal aixecar el cap, baixar al carrer i mirar, tan sols mirar. Trobarem que no tothom es parapeta a casa seva, no tothom és solament clicactivista. Experiències com els programes de reinserció social, voluntariat en presons, bancs d’aliments... en són una mostra. Entre tots, però, trobem un valent Sant Jordi que, amb o sense armadura, aposta per una societat inclusiva. 

Si bé l’acció educativa ha anat canviant, hi ha un aspecte que es manté al llarg dels anys: la transmissió de valors i l’aposta per l’educació i l’esperit crític. El lleure no ha estat ni serà mai tan sols un espai de joc. És a partir del joc i de la diversió on es veu la clara intenció dels educadors: l’educació de ciutadans integrats i moralment implicats amb tota la societat, tant els de dins com especialment els de fora (tot i que encara no he trobat on és aquesta divisió, més enllà dels nostres pensaments). Un aspecte necessari s’ha incorporat ara: la participació de tota la comunitat. L’acció educativa no es centra només en el jove, sinó que necessita de la participació de tots els agents comunitaris, per tal de poder construir junts un nou model de societat. Pares, veïns, entitats... són i han de ser part d’aquesta aposta. L’educador és un agent dinamitzador de l’entorn comunitari, ha d’implicar a tots i totes, fer-los partícips i potenciar espais de participació social tot construint el poble o ciutat que volem. 

Però encara cal anar una mica més enllà. Cal que el món del lleure, sense perdre l’esperit educatiu, participi i aposti per accions de prevenció i sensibilització social cap a la comunitat, tot mantenint la mirada especialment als més vulnerables, guardant-los un lloc al seu costat ja que són els que més necessiten de la nostra acció. La meva especial admiració cap a l’activisme de debò.

ETIQUETES

Educació en el lleure Vulnerabilitat