OPINIÓ

Clara Llimona

Periodista i educadora social

30.09.19
Passeig de Gràcia - Sant Roc, són només 11 parades de metro

Temps de lectura: 3 minuts

L’educació emocional no s’ensenya, es viu. Els educadors hem de facilitar oportunitats que permetin als infants i adolescents posar en pràctica valors com l’empatia, l’automotivació o la pròpia consciència emocional. Sense masses sermons, proposant situacions que els facin desenvolupar aquesta dimensió de forma natural i quotidiana. 

Això va passar fa uns 4 anys, jo ja era exmonitora de l’esplai Chanut, del barri de Sant Roc de Badalona. El grup de joves, que jo havia portat no feia gaire temps, havien de marxar d’excursió i els faltava una monitora de suport. La coordinadora del grup era la meva germana Maria i em va proposar d’anar-hi. Jo estava encantada, no només per tornar a veure els nois i noies sinó perquè aquella excursió es faria conjuntament amb el grup de Pioners i Caravel·les de l’agrupament escolta Mare de Déu de Núria (c. Diputació amb Passeig de Gràcia), entitat on havíem participat de petites la Maria i jo. Era una gran oportunitat, mai l’esplai havia fet una excursió amb un cau i sobretot resultava intrigant veure com es relacionarien joves de procedències, entorns socials i situacions econòmiques tan diferents. Tot i que sabíem que ells gaudirien i valorarien la trobada, van sobrepassar, i molt, les nostres expectatives. 

Constantment es produïen situacions màgiques, converses i intercanvis, era un no parar de mirades de complicitat, els educadors ens miràvem com si allò que estàvem presenciant fos irrepetible. Recordo especialment l’activitat de nit. Començàvem amb una reflexió inicial sobre les pors, les expectatives de futur i destriant de la rutina allò que ens omplia del que no. Els escoltes eren més atrevits i van començar la roda: pressió de familiars per treure bones notes, desorientació i inseguretat davant l’elecció d’una carrera universitària, arribar tard i cansat a casa, falta de temps per fer-ho tot... La rutina dels joves de Badalona era ben diferent: fer de mediador a les baralles del pati, fer-li un petó de bona nit a la mare cada dia, baixar al parc a consolar un amiga, treballar alguna tarda per ajudar econòmicament a casa, fer el sopar pels germans petits quan els pares estan treballant... 

Recordo un silenci llarg després de la darrera intervenció. També alguna llàgrima per part d’algun Pioner. Aquests van agrair la sinceritat del grup de Trotes, la seva humilitat i l’assumpció d’una gran dosis de realitat i injustícia. “Em sento fatal per preocupar-me de les extraescolars mentre tu estàs preparant el sopar dels teus germans” , recordo. “És fort que nosaltres destaquem dels nostres pares això de les notes i tu diguis que no passa un dia sense que li facis un petó a la teva mare. Jo no recordo quan va ser l’últim cop que li’n vaig fer un!”. “Doncs nosaltres envegem la vostra capacitat per concentrar-vos tant i fer un munt de coses!”. Allà hi va haver escolta conscient, reconeixement, compassió, humilitat... Per a mi va ser un excepcional plaer poder presenciar com, sense necessitat de la intervenció dels educadors i amb una gran qualitat humana, aquells joves aprofitaven les diferències allà exposades com a impuls de creixement personal, essent conscients del volcà emocional que estaven creant i sense vergonya ni prejudicis per compartir-ho amb la resta.

ETIQUETES

Monitors Esplai