OPINIÓ

Xavi Corbella

Formador i coordinador de l’Escola de Voluntariat de la Fundació Siurana

16.12.20
Perquè sempre s’ha fet així. La innovació en contextos d’educació no formal

Temps de lectura: 3 minuts

Se’n parla molt, d’innovació. A l’empresa, a l’escola, en tecnologia... però, i al centre d’esplai i al cau? Sovint s’han abordat debats en el si dels equips de monitors i monitores en temes com l’ús de les TIC, l’ús del mòbil, etcètera. Però cal tenir present que quan parlem d’innovació pedagògica no ho estem fent, només, d’això. Innovar vol dir introduir millores, qüestionar-nos què estem fent per poder fer-ho millor, adaptar el que “sempre s’ha fet” a les evidències científiques, estudis, tendències que amb el temps es van coneixent amb l’objectiu de millorar educativament la nostra acció.  

Conèixer, per exemple, què diu la neurociència sobre com aprenem els éssers humans potser ens pot fer replantejar algunes dinàmiques que es donen al nostre servei educatiu. Un altre exemple pot passar per saber les conclusions d’alguns estudis recents sobre l’impacte que té en la vida d’un infant la situació socioeconòmica de la seva família, una informació que ens pot fer replantejar el sistema d’accés dels nens i nenes al nostre esplai o cau. Així mateix, també, el fet d’estar al corrent d’experiències d’educació en xarxa que es comencen a donar en algunes ciutats del nostre país ens pot fer replantejar el paper del nostre centre en l’entramat educatiu de la nostra ciutat o poble... Són tres mostres de com recerques i experiències ens poden nodrir com a educadors i educadores, entitats, etc.  

Però, realment cal innovar? Depèn. Abans d’encetar processos d’innovació cal plantejar-se si en tenim la necessitat. O, dit d’una altra manera, qualsevol innovació ha de sorgir, perquè sigui reeixida, d’una necessitat de canvi compartida pels educadors d’un equip. Volem canviar alguna pràctica? Ens sentim còmodes amb tot el que fem a l’esplai o al cau (o al centre obert, o al casal...)? Hi ha quelcom que no ens està funcionant? Creiem que tenim marge de millora?  

Aquesta anàlisi la podem fer en més d’un àmbit: en l’organització (per exemple, la distribució dels infants per edats o per grups d’interès); en els espais (si afavoreixen l’autonomia, si són imposats o cocreats...); en el tracte i la relació amb els infants (dirigim sempre?, som respectuosos?, donem prou cabuda als seus interessos?, castiguem?, com, quan i per què?...); en la concepció que tenim de la llibertat (deixem triar?, acceptem les voluntats dels infants i joves?, els fem participar prou en la presa de decisions?...); en els tipus d’activitats, en els materials que fem servir, en les produccions que fan les nenes i nens, en com documentem processos d’aprenentatge i de vida...  

Per tant, veiem que es pot innovar en molts vessants del dia a dia de qualsevol acte educatiu. No obstant això, qui promou i qui duu a terme aquests processos d’innovació? Només hi ha una resposta a aquesta qüestió: l’equip de monitores i monitors. I és que també en la forma d’innovar, s’innova!  

Una vegada que ha entrat el cuquet de la innovació dins d’un equip, cal entendre’s com una comunitat de pràctica reflexiva. Això significa que no ve cap expert a dirnos com hem de fer les coses, sinó que és el mateix equip que a partir de les seves experiències, experteses, del que fa dia a dia... Parla, reflexiona, comparteix, treu conclusions i, en definitiva, construeix coneixement.   

Aquesta és la veritable innovació. Un equip que es veu expert (perquè llegeix, perquè té experiència, perquè es forma...) decideix qüestionar-se i reflexionar entre companys sobre què està funcionant i què no i com ho pot millorar.  Quan els educadors d’un servei educatiu fan això, esdevenen comunitat de pràctica reflexiva. S’apoderen com a monitors, consensuen significats (sobre què és per nosaltres educar, sobre què entenem quan parlem d’autonomia dels infants, sobre transformació de realitats, sobre llibertat, sobre metodologia...) per parlar el “mateix idioma” a les reunions d’equip, per aprendre els uns dels altres, per generar prou confiança per criticar-nos constructivament el que posem en pràctica, per permetre lideratges compartits dins del grup que acullin diferents maneres de participar, de comunicar i d’abordar aprenentatges (perquè sí! els educadors continuem aprenent sempre!) en benefici dels nostres nens i nenes.  

Aquest paradigma és contraposat al de la innovació imposada, vertical, de l’expert cap a qui està a les trinxeres de la quotidianitat. La innovació imposada (o si es vol suavitzar, proposada) des de dalt, no funciona. Perquè qui l’ha de dur a terme, no se la creu, no se la sent seva...  

I ara ve quan moltes de vosaltres, potser des de fa estona, esteu pensant: “Això ja ho fem al meu cau o al meu esplai”. Sí, és veritat, forma part de la cultura del lleure educatiu fer tot això que abans comentàvem (qüestionar-nos, voluntat de millorar...). De fet, el món del lleure ha estat i és un referent per a altres contextos educatius, com per exemple l’escola, en aspectes com la gestió de l’equip, la participació dels seus membres, les dinàmiques de reflexió... I moltes d’aquestes pràctiques s’estan important, ara mateix, a l’onada d’innovació que està vivint l’educació formal a Catalunya.  

Per tant, continuem fent el que hem fet sempre, però posem-hi consciència. És a dir, siguem de forma explícita i volguda comunitats de pràctica reflexiva. Seguim formant-nos, més enllà del curs de monitor de lleure, per enriquir debats, reflexions, coneixements i continuem discutint, debatent, xerrant i aprenent (apassionadament) amb els companys i les companyes d’equip!  

És a dir, continuem innovant!

ETIQUETES

Pedagogia