OPINIÓ

Guillem Massot

Educador

16.12.20
Respectem els infants

Temps de lectura: 3 minuts

Les relacions entre persones són un mirall ple de ressonàncies. I les relacions que establim les educadores amb els infants no en són una excepció. Per exemple, hi ha infants amb una tranquil·litat que ens exaspera; n’hi ha d’altres que la manera que tenen d’expressar allò que necessiten ens treu de polleguera, i també en trobem d’aquells a qui ens és impossible posar-los un límits. Podria semblar, a primer cop d’ull, que allò que ens passa amb tots i cadascun dels infants és quelcom que depèn d’ells, però, cal dir que tot o una bona part depèn de nosaltres. És a dir, allò que copsem en els altres és com els dits d’un pianista: toquen les tecles de l’instrument, i fan que surti una música o una altra del seu interior. És com si les conductes dels infants fossin els dits, però les tecles, l’instrument i la música que hi sona són nostres. Així doncs, les ressonàncies que s’estableixen entre nosaltres i els infants ens donen molta informació. Per una banda, sobre dels infants. I, per una altra, sobre nosaltres: el tipus de tecles de què disposem, com funciona el nostre instrument i quin tipus de música hi sona. 

L’aprenentatge té a veure amb el conjunt de transformacions que es produeixen dins nostre en l’àmbit corporal, emocional i cognitiu. Aquestes transformacions internes són el resultat d’un procés relacional entre nosaltres i l’entorn en què vivim. Sense anar més lluny, les relacions que hem mantingut amb els nostres pares han fet que aprenguéssim unes coses i no unes altres; les interaccions que hem tingut amb els nostres companys han fet que potenciéssim un seguit d’actituds i en reprimíssim d’altres; el contacte repetit amb les persones que han vetllat per la nostra educació ha fet que ens despleguéssim internament en una direcció o una altra. Tot plegat ha fet que, al llarg del temps, i en funció de la qualitat i la quantitat de les nostres relacions, els nostres canvis interns hagin anat succeint transformant-nos en les persones que anem essent en cada moment. I de tot això, d’aquest canvi intern fruit de les nostres interaccions recurrents, en diem aprenentatge.  

Quan parlem de comprometre’ns amb el nostre aprenentatge, allò que ens estem demanant és que ens en fem responsables. És a dir, que puguem contestar preguntes del tipus: què em passa amb la tristesa? Com manego l’exigència? Com afronto els conflictes? Què els demano als altres? Com expresso allò que necessito?... D’aquesta manera, fer-nos-en responsables té a veure amb el fet de mirar no només allò que els passa als infants, sinó, també i alhora, mirar allò que ens desperta a nosaltres (les nostres tecles, el nostre instrument i la nostra música). És a dir, i seguint amb la metàfora musical: per què hi ha conductes que em desafinen tant? Tinc alguna peça trencada o malmesa? Què passa amb aquesta part de mi mateix que em fa tant de mal? Què fa que hi hagi melodies que mai no puc interpretar? Per què en determinades situacions sempre sona la mateixa cançó?   

Si suposem que tenim la capacitat suficient per poder fer un seguiment del nostre procés d’aprenentatge, pressuposem una certa autonomia en dos aspectes fonamentals: la consciència i la presència. La consciència en el sentit d’adonar-te d’allò que passa dins teu, en els altres i en el teu entorn; i la capacitat d’estar en el present, en l’ara i l’aquí.  

Treballar per estar atent a allò que passa dins i fora de mi, adonar-me’n, no fugir-ne i, simplement, observar-ho, farà que, a poc a poc, i no sense dolor, vagi assumint el compromís amb allò que he après (i continuo aprenent) al llarg de la vida. Fer això juntament amb els infants és l’única manera d’aconseguir que esdevinguin responsables d’allò que aprenen. Fer-ho amb ells vol dir viure-ho en el nostre dia a dia, en les nostres relacions; amb naturalitat i quotidianitat.   

L’interior dels infants es transformarà en una direcció o una altra en funció, també, de les relacions que mantinguin amb nosaltres. Si els infants conviuen amb adults que, enlloc de només mirar enfora, es miren també dins seu, per copsar què els passa amb les seves relacions, aprendran que la música que tots i cadascun de nosaltres desprenem és el fruit de la qualitat del nostre instrument; i que és nostra la responsabilitat d’afinar-lo, tenir-ne cura i reparar-ne les esquerdes que s’hi hagin produït. 

ETIQUETES

Infància Pedagogia