OPINIÓ

Director del Servei Colònies de Vacances de la Fundació Pere Tarrés

04.02.19
Ser o no ser responsable, aquesta és la qüestió

Temps de lectura: 3 minuts

Un cop més tenim l’oportunitat d’abordar la qüestió i dimensió de la figura del o de la responsable del centre d’esplai. Se’ns dubte, el “qui”, “de quina manera”, “amb quin estil”, “per quan de temps”, etc., un centre d’esplai (o una organització en general) trobi en el seu responsable la resposta a tots aquests interrogants, és una qüestió (i mai millor dit) decisiva per al futur de la pròpia entitat o projecte.

Ens agradi o no, qüestions com el futur del centre, el tarannà organitzatiu, la qualitat pedagògica i educativa... vindran fortament determinades per qui, en un moment o altre, ocupi la responsabilitat de ser-ne responsable (vet aquí la gran redundància!).

Aviat el lector apreciarà que aquest article pivota sobre dues paraules (demanem excuses si resulten repetitives) que en bastiran el contingut: qüestió i responsable!

Així, podríem dir que l’origen d’un o una responsable comença amb un qüestionament. Un qüestionament a voltes íntim, de vegades extern i interpel·lador (fins i tot un punt desafiant), un qüestionament que pot arribar a ser intimidatori: “I per què no?”, “I per què no puc ser jo la responsable”?, “I per què no ets tu la responsable aquest any?”, “Podré fer de responsable?”, “En sabré?”, “Tinc el que s’ha de tenir?”.

Per iniciar la funció de responsable caldria que aquests qüestionaments (íntims, externs...) trobessin una reflexió serena i una resposta coincident a totes les preguntes plantejades: “Sí, podré!”, “Sí, podràs!”, “Sí, ho faràs bé!”. Hauria de ser una resposta lliure, sense cap ombra de coacció, no ens valdria allò de: “És que només hi sóc jo”, “És que només ho pots fer tu!”. Seria desitjable, però, que la resposta a aquestes preguntes ens permetés mantenir encara un petit interrogant en alguna de les respostes: la humilitat en un responsable, provablement, és el millor consell per algú que en comença l’aventura!

Ara, resolt aquest qüestionament inicial, proposem una llista oberta de qüestions que caldrà tenir en compte:

No és qüestió (només) d’infants, però sí (sobretot) de monitors/es i famílies: Situa’t! Ara ets responsable. El teu grup ja no són els petits, ni els mitjans... el teu nou grup són els monitors/es: saber com estan, que necessiten, quines motivacions tenen, com es relacionen. Ah! I també les famílies: donar la cara pel centre voldrà dir interlocutar amb les famílies, enraonar-hi, escoltar-les, etc.

No és qüestió de fer més feina, però sí d’adquirir un rol més directiu: Hom podria pensar allò de “ara sóc responsable, ara pringo”. Ens cal fugir d’aquest tòpic. Ser responsable no vol dir haver de fer més feina. No. Ara bé, ser responsable ens obliga a adquirir un rol més directiu. Uauuuuu! Sí! Hem dit directiu! Encara que sembli un llenguatge “jerarquitzador” o “empresarial”, ens cal mencionar-lo. El director d’orquestra, quan ho és, no es pot resignar a continuar volent tocar l’instrument: ara ha de dirigir la simfonia. Ho ha de fer amb l’estil que millor s’ajusti a la realitat a la qual ha de servir: participatiu, inclusiu, coordinant més que donant ordres... però al cap i a la fi, ajudant a alinear tota l’acció vers una direcció compartida i decidida entre tots i totes.

No és qüestió d’autoritat, però sí de lideratge: Com a continuació de l’anterior, i evidenciant que es fa impossible abordar un article sobre la figura del responsable sense mencionar el concepte de lideratge, contraposem aquest terme (gens fàcil de definir) al d’autoritat. Liderar és un procés complex (i no pretendrem ara definir què és i què no és) i necessari de dur a terme per algú que es proposa esdevenir responsable. El que segur que no és liderar és esdevenir autoritari. Un responsable d’una entitat de lleure no ha de ser, en cap cas, una persona autoritària, rígida, inflexible... Si una cosa és (o ha de ser) l’educació en el lleure i la participació en entitats de voluntariat és un espai de llibertat i d’invitació permanent. L’autoritat no hi té cabuda.

No és qüestió d’assemblees, però sí d’equip: La responsabilitat no és assembleària. Sovint comprovem astoradament com alguns centres d’esplai o agrupaments escolta funcionen (mal interpretadament) de manera assembleària. Un sistema assembleari que sovint amaga pors, indefinicions, ambigüitats... La més gran decisió que pot i ha de prendre una assemblea és designar un representant, algú que, des de la responsabilitat, representi l’entitat i/o projecte. Que no ens faci por designar un o una responsable. Això sí, una vegada fet, aquest responsable ha de saber comptar amb tothom: treballar en equip, comptar amb les opinions de tots/es, fer sentir tothom en condició d’igualtat, etc.

No és qüestió de títols, però sí de formació: A un responsable no se li demanen títols. Per ser el o la responsable d’un centre d’esplai o d’un agrupament escolta no és cert que calgui tenir el títol de director/a. El títol serà necessari per segons quina activitat, però no per a encapçalar l’entitat. Ara bé, recomanem, encoratgem i esperonem al responsable a què pugui trobar espais formatius (de la seva alçada i ajustats al seu nou encàrrec) per continuar creixent. Ara no li cal aprendre noves danses, ni saber fer noves manualitats... ni tan sols nous jocs: però li caldrà participar en debats, tallers, taules rodones de bones pràctiques, trobar-se amb d’altres responsables com ell.

Uixxx... i ara que ja en portem cinc, en adonem que totes les qüestions anteriors les hem començat amb un “no”! Recordem que la primera lliçó de tot procés educatiu (i també un bon consell per a un bon responsable) és començar en to positiu, així que ara continuem i acabem en positiu:

És qüestió de responsabilitat: Estima, compromís, servei i globalitat! Entenem aquí la responsabilitat com aquell concepte noble que sorgeix de manera, gairebé natural, quan hom s’estima i es compromet, a fons, a servir la globalitat d’un projecte, entitat o organització. Segurament, no calen gaires més consells. Vols ser responsable? Estima’l, serveix-lo i abraça’n tot el conjunt!

Si has arribat fins aquí, ara que se t’han plantejat noves (o antigues) qüestions, és l’hora de respondre la qüestió final. Però abans, uns recordatoris a cau d’orella:

Saps que comptes amb el teu equip.
Saps que comptes amb la trajectòria de la teva entitat... i en general, comptes amb els que t’han precedit.
Saps que comptes amb els responsables de la teva organització titular: la parròquia, la comunitat, l’escola, etc.
Saps que comptes amb el teu Moviment: els responsables de la federació, els altres responsables de centre, etc.
Saps que comptes amb tot el que ets tu: amb el que has après a l’esplai, amb el que t’has format, amb el que has llegit, amb l’experiència de sentir-te estimat, com un germà més, a la teva comunitat.
Saps que comptes amb la il·lusió que et fa, amb la voluntat d’emprendre, amb l’energia d’encetar una nova etapa.

I ara sí. És l’hora de qüestionar-te. Endavant: Vols ser responsable?

ETIQUETES

Esplai