OPINIÓ

Eduard Sala

Responsable d'Acció Social Càritas Diocesana de Barcelona

27.02.21
I tu, com gestiones la teva vida?

Temps de lectura: 5 minuts

Si ens hi fixem, ningú no està vacunat de res, a part de les vacunes fixades per Sanitat. Cap de nosaltres vivim ni viurem en una bombolla: som vius, ens relacionem amb els altres, experimentem situacions noves, maneguem com podem els èxits i els fracassos, i les frustracions i els lideratges i els rols i l’autoimatge i el desig... i la vida. L’alcohol, les drogues i el risc d’usar de manera problemàtica algunes activitats, estan i es-taran presents a la nostra vida, i els monitors i monitores potser hauríem de tenir clar quatre coses bàsiques per a acompanyar millor els infants, adolescents i joves dels nostres grups. 

Sovint no gestionem la vida: la vida ens porta. Hi ha qui deixa passar la vida sense viure-la i no se n’adona. Hi ha qui viu “per inèrcia” i qui va estressat “no fent res” a 100 per hora (i és que “fer coses” no és el mateix que “fer coses importants”!). Hi ha gent que no sap realment qui és. 

Fa uns mesos em va arribar un tuit amb la frase “La qualitat de la nostra vida depèn de la qualitat de les nostres preguntes”. Personalment, no crec que les preguntes defineixin la qualitat de la meva vida, però sí que crec que les preguntes ajuden a aturar-nos, a revisar on som i a decidir si volem canviar, o no, la direcció que seguíem... no sigui que el camí que seguim no sigui el camí que volem. 

Les preguntes ens ajuden a gestionar millor la vida, i l’esplai o l'agrupament escolta és un bon lloc per a inspirar preguntes, perquè l’educació en el lleure és un lloc que inspira i acompanya la vida. 

Difícilment podrem esdevenir referents significatius si creiem que les preguntes i reptes que fem als infants no tenen a veure amb nosaltres o amb el nostre equip de monitors o caps, ni ens interpel·len al canvi. Deixar de fer-se preguntes és com començar a morir. 

Crec que educar en el lleure es fa des del que som, que no podem donar allò que no tenim i que no podem acompanyar ningú més enllà d’on nosaltres haguem arribat. 

Els monitors i monitores podem inspirar preguntes que mobilitzin respostes significatives que es puguin incorporar a la vida... sempre i quan ens les haguem formulat abans.

Preguntes com: 

  • Sabem qui som? Decidim el que vivim? Com sabrem que la nostra vida ha valgut la pena ser viscuda?
  • Què volem aportar al món? Quin món volem construir? Quin és el nostre nord?
  • Què ens omple? Què ens fa feliços: ser, saber, tenir...? Tenir... què?
  • A què donem valor? Quins són els valors que ens defineixen?
  • Ens agradem tal i com som? Ens comparem sempre amb els altres? Quan ens comparem amb els altres, acostumem a “guanyar” o a “perdre”?
  • Com establim els nostres vincles amb els altres? Què estem disposats a fer o a renunciar per a ser acceptats pel grup?
  • Acostumem a fer el que els altres volen o ens diuen... o som capaços de dir “no” quan no ens agrada el que ens proposen?
  • Arrosseguem... o som arrossegats? Tenim clars els nostres límits... o depenem dels altres per a fixar-los?
  • Què fem quan ens sentim avorrits, tímids, cansats, angoixats, atabalats... o quan no ens sentim bé?
  • Què fem quan volem divertir-nos, rendir més o sentir-nos millor?
  • Sempre ens hem de sentir bé? Què estem disposats a fer per a aconseguir-ho?
  • Fugim d’alguna cosa? De què o de qui fugim? Què fem per “fugir”?
  • Estem “enganxats” a alguna cosa? A què? Què vol dir “estar enganxats”? Què ens estem perdent pel fet d’estar-ho?
  • Què i qui ens ajuda a ser millors, a treure el millor de nosaltres, a créixer en competències, habilitats i actituds?

Aquest monogràfic tracta d’addiccions en general (socioadiccions i drogodependències). Per això, tracta de la vida. 

Parlar d’addiccions és preguntar-se per la manera que tenim cadascú de nosaltres de relacionar-nos amb els altres, de resoldre els nostres problemes, angoixes o malestars, de divertir-nos... de viure. 

Parlar d’addiccions és pensar, també, en com ens relacionem amb nosaltres mateixos, en si ens estimem tal i com som. 

Som addictes a alguna cosa, substància, activitat o persona, quan aquest “què” o aquest “qui” ha esdevingut una necessitat que ens obsessiona, sense la qual no podem viure i que, per excés, acaba anul·lant altres aspectes de la nostra vida que són fonamentals (comportant aïllament social, pèrdua d’interès per altres activitats, obsessió...). 

Qualsevol cosa, inclús algunes que estan pensades per a facilitar-nos la vida (com el mòbil, l’ordinador, les compres, el menjar, el treball, les relacions...), pot esdevenir una addicció quan aconsegueix alterar-nos la pròpia vida. 

No és el mateix “usar” una cosa que “abusar-ne”. Ni és el mateix “abusar-ne” algun cop que “dependre’n”. Oi que podem veure la diferència? 

El problema fonamental continua estant fora d’allò que ha esdevingut una addicció. La clau està en un mateix, en com un es valora a sí mateix, s’enfronta a les dificultats, es relaciona amb els altres... 

Cadascú hauria de ser capaç de fixar els límits que no vol traspassar: què vull fer? què no vull fer? quins riscos vull assumir?... No sigui que siguin els altres els qui estiguin responent per nosaltres. 

Davant del dubte, aniria bé recordar que la suma “addicció + problemes” sempre dóna el mateix resultat: “més problemes”. 

A l’esplai acompanyem la vida des de la vida, perquè el vincle dels monitors i monitores amb els infants i joves es fonamenta no solament en lligams afectius sinó també en lligams existencials. Podem esdevenir referents positius dels infants i joves que acompanyem, i el vincle amb els nostres referents positius es dóna quan descobrim que, amb ells, podem aprendre a ser millors. 

Els monitors i monitores hauríem de confiar en l’evolució positiva de la pròpia vida i la dels infants i joves, i la qualitat del vincle resideix en la capacitat de generar oportunitats per a l’esperança. 

Podem fer possible que els succeeixin determinades experiències (factors de protecció), evitar que en visquin d’altres (reduir probabilitats/risc) i acompanyar els esdeveniments inevitables. Acompanyem en el lleure des de la proximitat, la positivitat, el vincle, la relació i l’esperança, formant part del panorama vital dels infants i joves que aprenen a gestionar millor la vida. 

I aquesta tasca, val la pena ser viscuda!

ETIQUETES

Esplai Educació en el lleure Monitors

Editat per:

En conveni amb:

Amb la col·laboració de: