Contingut

Un dels grans debats més recurrents en el món de l’educació és el càstig. Aquest debat, sovint se’ns planteja de dues maneres: en l’equip de persones amb qui, de manera cooperativa desenvolupem la tasca educativa (la parella, l’equip de monitors i monitores…) o amb nosaltres mateixos, perquè sovint, quan hem de prendre decisions que d’entrada ens sembla que afecten de manera negativa els altres, ens sentim malament. Aquest manual no té la clau de volta per resoldre el gran debat sobre els límits i el càstig, però intentarem traçar algunes idees que ens podran ser útils.

1. Educar vol dir acompanyar: aproximacions. 

Els éssers humans vivim en societat per això ens autodefinim com a éssers socials. Les possibilitats de sobreviure en cas d’estar sols són molt baixes. De fet, l’anatomia humana de les femelles requereix viure en societat: la forma de la pelvis que permet el bipedisme dificulta el part i és necessària l’ajuda externa d’una altra persona per parir l’infant ja que si ho fa la pròpia mare, existeix el risc que la criatura es trenqui el coll.

Viure en societat fa necessari que existeixi un sistema de lleis, normes i valors compartits, implícits o explícits, que faciliten i possibiliten la vida en comú. La responsabilitat dels adults és acompanyar els infants per tal que coneguin, comprenguin i apliquin aquests elements que configuren el que anomenem cultura. Adquirir i interioritzar aquests límits implica renunciar a part de la nostra llibertat i això, a vegades pot ser difícil, també, i especialment, per als infants. És aleshores quan des de l’estima i la presència lleugera podem acompanyar-los en aquest aprenentatge de viure en societat.

1. La diferència entre castigar i pactar conseqüències.

Davant d’aquesta realitat veiem imprescindible posar límits als infants que eduquem. En aquest moment de posar límits apareix el càstig. Aquest concepte ha anat agafant unes connotacions molt negatives perquè s’associa a la injustícia.

Per tal que sigui educatiu, un càstig no pot ser injust (més endavant explicarem com ho hem de fer per tal que no ho sigui). Així doncs, com que la paraula càstig s’ha associat a la injustícia, des dels àmbits psicopedagògics s’ha optat per fer servir un nou concepte: les conseqüències.

La diferència principal entre castigar o aplicar conseqüències rau en l’avís previ. Si no hi ha avís, és un càstig i si n’hi ha, és una conseqüència. Aquestes han de servir per a què els infants puguin prendre decisions de manera lliure i responsable, tot sabent què comportarà la seva tria.

1. Com podem pactar unes bones conseqüències?

La Teoria PASS es basa en les propostes de Luria i va ser creada per Das i Naglieri l’any 1994. Aquesta teoria proporciona un model per a conceptualitzar l’aptitud intel·lectual humana i consisteix en tres unitats bàsiques de funcionament cognitiu: l’entrada de la informació, el processament central i la resposta. Unes bones conseqüències ens ajudaran a desenvolupar aquesta aptitud intel·lectual.

Quan rebem una informació, el nostre cervell activa un procés que sempre és igual i automatitzat: què he de fer? Com ho he de fer? Ho estic fent bé? Aquest procés es coneix com a planificació. Quan som petits, cal entrenar aquest procés per saber identificar què hem de fer, com ho hem de fer i valorar si ho hem fet bé. A vegades, quan sentim emocions molt fortes, aquest procés no s’activa del tot i hem de reconduir-lo amb l’ús de la raó.

Unes bones conseqüències que ens ajudin a preveure què passarà si actuem d’una determinada manera ens activaran aquest procés. Si jo sé (i tinc molt clar) que si llenço el menjar a terra perquè no m’agrada l’hauré de recollir i netejar el menjador, segurament m’ho plantejaré i probablement no ho faré, sempre que, la conseqüència em suposi un esforç més gran que el plaer que em produeix l’acció en sí.

Com han de ser aquestes conseqüències? És important que les conseqüències estiguin pactades amb els infants, d’aquesta manera els fem partícips del seu procés educatiu i els apoderem i responsabilitzem. Si ells senten que les conseqüències són seves serà més fàcil que les integrin i, per tant, que els hi siguin útils; recordem que la utilitat d’una conseqüència recau sempre en el fet que sigui un avís que ens permeti planificar i, en cas que estiguem emocionalment molt afectats, poder activar la part més racional de nosaltres mateixos.

D’altra banda, és rellevant que les conseqüències tinguin una connexió directa amb l’hàbit o acció que volem reconduir. Tornant a l’exemple d’abans, ens serà més fàcil associar que si llencem menjar a terra haurem de netejar (i ho veurem més just) que si per exemple, llencem el menjar a terra i ens quedarem sense pilota, ja que això no té cap mena de connexió, sentit, ni coherència.

1. La coherència: la clau del vincle amb l’educador.

Un altre factor determinant perquè el procés educatiu funcioni és el vincle que s’estableix entre educador i educand. En el moment en què tenim un vincle fort i sa, l’acció educativa es produirà de manera més significativa.

Cal que l’educador sigui coherent amb els compromisos que pacta amb els educands. A vegades, se’ns pot fer difícil aplicar les conseqüències que s’han pactat prèviament, però és molt important que ho fem. Si no apliquem les conseqüències pactades amb els infants estem generant una situació d’incoherència que ens fa perdre credibilitat i, per tant, afectarà el vincle que tenim amb els infants i sobretot, farà que els infants vegin que les conseqüències no són reals. En aquest punt, no els estaríem ajudant a desenvolupar la seva aptitud intel·lectual i els donaríem un missatge potencialment perillós.

1. Altres aspectes que cal tenir en compte.

Per acabar, hi ha algunes idees que queden fora de l’abast d’aquest manual, però, segurament és considerable apuntar-les com a pinzellades per tal de tenir-les en compte.

El crit no educa

A ningú ens agrada que ens cridin quan ens parlen, ens genera una sensació d’amenaça i d’inseguretat que no contribueix a poder dur a terme una bona acció educativa. Els escenaris òptims per a l’educació són des de l’amor i el respecte. Els infants són persones amb els mateixos drets i sensibilitats que els adults, per tant, és important pensar que si una cosa no ens agrada a nosaltres, tampoc els hi agradarà a ells. L’únic moment en què el crit pot tenir certa utilitat és quan fa la funció d’avís, en un moment extrem. Imaginem-nos que un infant està corrent mirant enrere perquè està jugant al pilla-pilla i veiem que va de cap contra un arbre, en aquell moment, un avís en forma de crit és necessari.

El desafiament pot ser positiu

En alguns moments, hi haurà infants que necessitaran desafiar els límits. Com a educadors, no ho hem de viure mai com una amenaça o un fet que ens hàgim de prendre de manera personal. No ens estan desafiant a nosaltres, estan desafiant la figura que representem com a adults. Que en certs moments els infants ens qüestionin o ens desafiïn és positiu, perquè vol dir que estan modulant el seu pensament crític i estan construint la seva personalitat. Quan arribi aquest moment vol dir que les respostes i justificacions que els havíem donat fins aleshores ja no serveixen. En aquests moments, és més important que mai la nostra coherència: la nostra capacitat d’augmentar la complexitat de l’argumentació i el diàleg amb ells serà la clau de volta que ens permetrà seguir avançant.

Empatia i comprensió en primera instància

Hi ha infants que tenen alguns trastorns que els dificulta l’acceptació de límits. En aquests casos cal molta estima i acompanyament. Evitar enfadar-nos i estar amb l’infant, mostrar-se comprensiu i empàtic amb allò que li està passant, que és possible que ni ell ho sàpiga. Posem pel cas que un nen ha llançat una pedra i li ha donat al cap d’un infant fent-li un trau. No podem enfadar-nos amb aquest infant, ja que segurament ho ha fet perquè no ha estat capaç de planificar bé i anticipar les conseqüències del seu acte. Aquesta dificultat l’ha portat a fer mal a un company o companya i encaixar això pot ser molt difícil. Seure amb ell i dir-li que entenem que estigui trist perquè s’ha equivocat dibuixarà l’escenari perfecte per a què després puguem pactar unes conseqüències per cada vegada que llanci pedres.

Els límits necessaris

Els educadors sempre hem de tenir present que els límits que imposem als infants han de servir únicament i exclusiva per garantir la seguretat personal i la vida en societat. En cap moment hem de traçar límits per a la nostra tranquil·litat personal, posar-ne d’innecessaris perjudica el desenvolupament creatiu i lliure de l’infant. Per exemple, deixar que els infants pugin als arbres ens pot generar una sèrie d’incomoditats i preocupacions com a educadors, però a ells els hi pot produir uns aprenentatges físics (motrius), emocionals (d’autoconcepte i autoestima) i cognitius (de càlcul i raonament) molt rellevants.

Com a acompanyants en el procés educatiu dels infants hem d’assumir dues responsabilitats:

- Vetllar i garantir la seguretat integral dels menors i generar espais òptims per a què les accions es realitzin amb el mínim risc possible, en comptes de deixar de fer-les.

- No anteposar el nostre benestar i la nostra comoditat per davant de la llibertat, el desenvolupament i el creixement dels infants amb qui treballem.