Explicació de la ruta

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és l’únic parc nacional a Catalunya i, si ens agrada descobrir l’alta muntanya més pura, hem de trepitjar aquest indret.  

La travessa que presento permet creuar part del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, però alhora exigeix un molt bon nivell físic i tècnic a tot el grup de participants. Cal fer esment que el Parc Nacional compta amb una normativa molt clara, consulteu-la abans d’emprendre l’activitat. 

La travessa comença al refugi de Conangles, just abans d’arribar a la boca sud del túnel de Vielha. Des d’aquest punt emprenem un ascens ben considerable, remuntem la vall de Besiberri. En aquest primer tram, el camí creua una increïble fageda i ronda un riu molt cabalós, a mesura que l’altitud augmenta, la vegetació esdevé veritablement alpina.  

Ja superat el barranc de Besiberri, arribem a l’estany de Besiberri, on ben segur que agraïm poder fer un bany o omplir les cantimplores d’aigua ben fresca. Ja refets, si tenim bona vista, des del mateix estany, mirant dins la vall en direcció est, veiem a mitja muntanya un element que brilla un xic, es tracta del refugi on descansarem després d’assolir la primera etapa.  

Remuntat el bon desnivell positiu des de l’estany, arribem al refugi de Besiberri. Aquí ja ens podem instal·lar per tal de recuperar-nos i poder encarar les pròximes etapes amb força. Aquest refugi lliure, sense guarda, es troba a més de 2.200 m d’altitud, és un equipament ideal per a pernoctacions d’alta muntanya, compta amb 18 places (matalassos i flassades), punt d’aigua proper i, com sempre, el bon manteniment d’aquestes instal·lacions esdevé un deure per part de tots els usuaris. La primera etapa ha tingut un recorregut de 4,7 km, un desnivell positiu de 730 m i un desnivell negatiu de 60 m, aproximadament. 

Ens llevem i, a l’obrir i sortir per la porta metàl·lica del refugi, veiem tot el massís de la Maladeta ben enlluernat pels primers raigs de sol. 

La segona etapa és probablement la més tècnica i exigent de tota la travessa. Voregem l’estany que hi ha al costat del refugi i comencem a ascendir la canal de l’Estanyet, un primer tram rocós, amb poca vegetació i sovint humida pels rierols que baixen del vessant superior.  

Superat aquest primer graó de la coma oriental dels Besiberris, seguim un camí pedregós pels anomenats llastres dels Besiberris. Aquest camí, si el fem en època hivernal, el podem trobar ple de neu i gel, i en èpoques estivals, la glacera pot ser minsa o inexistent; en aquest cas, la travessarem sense necessitat d’equipament tècnic. 

Aconseguit el tram de la glacera, es presenta una bona grimpada fins a la collada d’Abellers. És en aquest moment de la travessa quan el cert nivell tècnic dels participants i l’atenció dels dirigents a seguir el camí correcte són totalment essencials per afrontar l’ascens.  

Un cop a la collada d’Abellers (2.884 m), podem admirar la vall de Besiberri i els estanys de Gémena a la vall de Boí, però l’exigència tècnica no s’atura. Resseguim un camí força intuïtiu i exposat fins al cim del Besiberri sud (3.023 m). És en aquest punt on ens endinsem en el perímetre del Parc Nacional, tenint present que des del refugi fins al cim hem rondat per la seva zona perifèrica.  

Des del capdamunt del pic podem admirar gran part del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, tota la cresta dels Besiberris, la vall de Boí, el massís de la Maladeta o fins i tot algun dels cims del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Allí dalt, tenim dues opcions clares, l’una és seguir crestejant fins al pic de Comaloforno (3.029 m), una cresta ben sinuosa i aèria, o podem descartar-lo i seguir el recorregut de la travessa. 

Si optem pel cim, cal ser conscients que el camí continua exigint un bon nivell tècnic en alta muntanya, i que no val a badar en cap moment. Alhora, a mig camí de l’ascens, es poden deixar les motxilles grans en un dels colls arrecerats de la cresta i atacar el segon cim amb l’imprescindible a l’esquena.  

L’orientació del camí de baixada del Besiberri sud és clara: vessant est de la cresta, vorejar la zona de la Malavesina, arribar als peus del tossal Esbonllat, on agrairem una bona aturada tot identificant el final de l’etapa: el refugi Joan Ventosa i Calvell; i d’allí seguir el camí que ronda l’estany Cloto, l’estany de Tumeneia de Dalt i de Baix, estany de Travessani, ja arribant al refugi guardat. La segona etapa ha tingut un recorregut de 8,9 km i un desnivell de +1.140 m i –1.150 m aprox. 

El refugi Joan Ventosa i Calvell es troba a 2.213 m, i cal fer-hi reserva prèvia, independentment de si s’opta per pernoctar-hi, mitja pensió o pensió complerta; compta amb moltes places, lavabos, dutxes amb aigua calenta, mantes, servei de menjar... Per altra banda, cal tenir present que un refugi d’alta muntanya compta amb un quotidià idoni per a les travesses de muntanya, per tant ens hi hem d’adaptar al màxim i vetllar per la bona convivència amb la resta d’excursionistes.  

En aquest refugi, recomano fer dues nits, així el grup es pot recuperar després de les dues bones etapes realitzades, i recarregar bateries per les dues etapes restants. Durant la jornada de descans, es poden fer petites excursions pels voltants del refugi, que l’equip de guardes ens assessoraran de bon grat.  

Després de la jornada de descans, l’etapa que emprenem és molt exigent físicament, de fet, ens trobem amb una combinació de recorregut i desnivell que ens faran suar de valent. Sortim del refugi Joan Ventosa i Calvell, i resseguim el camí que passa pel tàlveg de la vall de Colieto, un cop franquejat l’estany Gran de Colieto, arribem a uns grans plans, on haurem de desviar-nos del camí principal i emprendre l’ascens al port de Colomers. 

La pujada fins al port de Colomers és dura, però si en aquesta jornada es comença a caminar força aviat, en aquest tram encara comptarem amb ombra, i l’ascens serà més agraït. Un cop arribem al coll, identifiquem clarament tot el circ de Colomers, que forma part de la zona perifèrica del Parc Nacional. Un cop hi arribem, si fem silenci i tenim un xic de sort, podrem escoltar, o fins i tot veure-hi, uns animals ben simpàtics: marmotes.  

El primer tram d’aquest jorn l’hem assolit, ara manca una bona aproximació al segon ascens de la jornada, i per arribar-hi, hem de franquejar el circ de Colomers. Caminem constantment entre estanys, hem vist que en cap moment anirem justos d’aigua per hidratar-nos. Voregem l’estanh deth Port de Colomers, l’estanh Gelat, el tuc de Pòdo i l’estany que li dona nom i, un cop allí, ens aproparem fins a l’estanh Obago, on el camí torna a prendre un caràcter ascendent fins al port de Ratera.  

Un cop som al port de Ratera, el descens és clar fins a un nou refugi; passem per la vora d’uns estanys al capdamunt de la serra de Saboredo, d’allí voregem el serrat dirigint-nos a la coma d’Amitges i al refugi d’Amitges, un refugi guardat a 2.365 m d’altitud, i com a l’anterior refugi guardat, hi trobem totes les comoditats d’un refugi d’alta muntanya, també cal fer-ne reserva prèvia. La quarta etapa ha tingut un recorregut de 12,6 km i un desnivell +1.640 m i –1.490 m aprox. 

L’etapa restant permet acomiadar-nos del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, passant pels indrets més concorreguts del parc. Deixem enrere el refugi i les imponents agulles d’Amitges i de baixada identifiquem clarament la muntanya dels Encantats i, als seus peus, l’estany de Sant Maurici, alhora, si ens desviem de la pista forestal, veurem la cascada de Ratera, i ben aviat ja serem vorejant l’estany que dona part del nom al Parc Nacional.  

Un cop a l’estany de Sant Maurici, ja podem acomiadar l’alta muntanya, ens endinsem en els boscos alpins de la vall d’Espot, i després d’una bona caminada arribem al poble d’Espot, on acabem aquesta digna travessa per Aigüestortes. La cinquena i última etapa ha tingut un recorregut de 10,8 km i un desnivell de +200 m i –1.250 m aprox. 

Aquesta travessa permet descobrir grans paratges naturals del nostre país i alhora presentar als participants un nou format de fer muntanya, tot utilitzant refugis lliures i guardats i, sobretot, com en totes les rutes i campaments, treballar el valor de la convivència en grup i el respecte vers la natura.