Explicació de la ruta

Sigui l’època de l’any que sigui, el Garraf és una bona zona per fer-hi rutes no gaire llargues ni tampoc molt complicades. Ja sigui enfilant-se a algun dels cims de la serralada litoral que travessa la comarca ─com per exemple la Talaia─ o atrevint-se a passejar pel massís del Garraf. En ser una comarca de costa, permet que a l’hivern no faci un fred extrem i que a l’estiu la calor sigui força suportable. Tot i això, la ruta de la qual us parlaré deixa enrere les muntanyes i passa just pel costat del mar; és el camí que connecta Vilanova i la Geltrú amb Sitges.

Es tracta d’un camí fàcil, amb poc desnivell i força curt. Per això, podria fer-lo qualsevol infant a qualsevol edat. L’inconvenient són els trams extremament estrets de bona part del camí i que s’aproximen molt a la via del tren, per on passen constantment combois. I també trobem els penya-segats! Aquest itinerari discorre entre aquesta orografia: a un costat el tren i a l’altre la costa. Per això fer aquesta ruta amb nens i nenes massa petits pot resultar perillós. A més a més, de tant en tant el camí presenta petites pujades (i alguna de forta).

Per explicar la ruta, agafaré com a punts de referència les dues estacions de tren de cada municipi. L’ideal és sortir d’una de les estacions —en el meu cas, sortim de Vilanova i la Geltrú — i, en arribar a l’altra ciutat, després de passejar per la platja o de banyar-nos-hi si el temps acompanya, dirigir-se a l’estació per fer el camí de tornada amb tren. Tot i que sempre es pot decidir tornar pel mateix camí caminant. En total, per fer el recorregut sencer (l’anada), necessitem gairebé dues hores, o una mica més depenent de les aturades que decidim fer.

Iniciem la nostra excursió a l’estació de Renfe de Vilanova i la Geltrú. Des d’allà, hem d’arribar fins al passeig Marítim de la ciutat, al qual accedim baixant tota la rambla de la Pau. Un cop al passeig, ens dirigim a l’esquerra, en direcció al far. Quan el passeig s’acaba, a l’altura del port, hem de seguir caminant per una pujada que arriba al senyal lluminós. Al capdamunt de la pujada, en una mena de plaça amb uns bancs, trobem una escala per baixar a la platja. Però el nostre camí continua recte fins una mica més enllà, quan ens trobem un pont que creua la via del tren. Aquí és molt important no creuar el pont, sinó agafar el camí a la dreta, ja que creuant tenim una altra ruta fins a Sitges més llarga i que avança per dins del bosc, no per la platja. I la gràcia d’aquest itinerari és observar el preciós paisatge de costa i d’aigua, envoltat de vegetació mediterrània.

Un cop som al camí, no té pèrdua. Amb prou feines hi ha bifurcacions, està senyalitzat amb els senyals blancs i vermells del GR-92 —el sender de la Mediterrània— i l’únic que s’ha de fer és seguir les vies del tren, amb les desviacions oportunes que el camí fa quan aquestes entren en un túnel. És en aquests trams quan el camí és més complicat, ja que es converteix en pujades més o menys escarpades plenes de roques, que després passen a ser baixades en les quals, si no es va amb compte, podria relliscar. Des de l’inici fins a l’entrada de Sitges tenim aproximadament una hora de camí, sense comptar les estones que puguem aturar-nos per beure aigua o per contemplar les boniques vistes. Un cop allà, per arribar fins a l’estació hem de creuar tot el poble, per la qual cosa necessitem una mitja hora més.

Aquesta excursió es pot planificar en qualsevol època de l’any, tot i que penso que el millor és realitzar-la quan fa calor, ja que aleshores es pot gaudir de la platja en qualsevol de les dues localitats. O també en alguna de les petites cales que trobem al llarg del camí, com la famosa platja de l’Home Mort que, malgrat l’extravagància del nom, és històrica perquè fou la primera platja nudista homosexual del món als anys 30. Tanmateix, si decidim fer la ruta a ple estiu és important que triem unes hores del dia en què no piqui gaire el sol, o un dia ennuvolat, perquè durant l’itinerari hi ha pocs trams amb ombra; el camí discorre entre els penya-segats i la via del tren, envoltat d’arbustos i de plantes, però pocs arbres.

Per altra banda, en ser un traçat tan estret, aturar-nos a fer un descans o a beure aigua pot ser complicat. Tot i això, a la meitat del camí aproximadament, en un tram on deixem enrere la via del tren per envoltar la Casa del Mar —una propietat privada—, trobem dues edificacions en forma de cúpula, obertes, un pèl estranyes, allà al mig, però que serveixen per aturar-s’hi a descansar o, fins i tot, serviria per fer un petit joc o activitat. Després es pot continuar el camí amb total normalitat.

El terreny no és pla, i és ple de penya-segats que s’endinsen en l’aigua i de cales i badies que entren a la terra, en la major part del camí Sitges no s’arriba a veure. Fins que no arribem al turó abans de la platja de l’Home Mort, no comencem a entreveure els edificis i les cases del poble a la llunyania, encara que ja no queda tan lluny. Però aquest paisatge té la seva part positiva, perquè, malgrat no trobar-nos en un entorn abrupte i salvatge, no veure ciutat ens fa la sensació d’estar al mig de la natura, entre l’aigua i la vegetació. Llàstima que les vies del tren espatllen aquest paisatge i el transformen contínuament en urbà, ja que hi ha més trams propers a les vies del tren que no pas a les roques de la costa.

Tanmateix, gràcies a les vies del tren és difícil desorientar-se. Es tracta d’anar resseguint-les, fins que, quan estem gairebé al final del tram, comencem a veure Sitges. Allà deixem enrere definitivament el tren, que entra cap a l’interior i, quan ens trobem sobre un petit turó —travessat per l’últim túnel ferroviari—, és on s’uneixen la ruta que estem fent amb l’itinerari que també arriba a Sitges, però per dins del bosc —també molt recomanable. A partir d’aquí, quan ja veiem el camp de golf, entrem en una mena de descampat que hem de creuar. Tenim dues opcions, o creuar el camp de golf a través de la carretera que queda a mà esquerra o seguir endavant fins a pujar unes escales a tocar de la platja, a l’inici del passeig Marítim. Si escollim la segona, que ens permet passejar per tot el litoral del poble, només hem d’avançar pel passeig fins a arribar gairebé a l’església, moment en el qual girant a qualsevol carrer en direcció nord acabarem a l’estació. Abans de marxar, però, recomano visitar la vila i recórrer les seves boniques platges.

En global, és un camí senzill de fer, prou ràpid i sense pèrdua. A més, és una ruta força freqüentada per veïns del Garraf i, en els últims temps, també per turistes que s’animen a caminar pels nostres paisatges. Considero que val la pena fer-lo i, si s’és de la zona, recomano apuntar-lo com a opció habitual per caminar o passejar, ja que el paisatge és molt agradable, i el camí és pausat i tranquil en gairebé tots els seus punts.