Explicació de la ruta

La ruta presentada en aquest article correspon a un tram d’una ruta de sis dies —un total de 90 km a través de la Garrotxa— que vàrem realitzar amb el meu equip de monitores i monitors el nostre darrer any com a tal. Vull agrair a la Mireia Subirana, l’Ona Bombí, la Meritxell Calafell, la Júlia Canals, la Vanessa Gómez, la Ione Oller, la Raquel Padilla, en Jordi Rabasseda, en Marçal Roca, en Lluís Subirana i en Martí Utset, els meus companys i companyes, aquesta experiència de vuit anys treballant plegats i l’aventura que vàrem viure tot preparant i realitzant aquesta ruta. M’agradaria dedicar aquest modest article a en Marc Hernández, que hagués gaudit més que cap de tots nosaltres aquest viatge i ens hagués regalat a tots moments inoblidables. Marc, allà on siguis, gràcies per tot.

El cim del Puigsallança

El Puigsallança, situat a 1.026 m d’altura, és el cim més alt de la serra de Finestres, que separa les conques del Ter i el Fluvià. Es tracta d’un cim estret que corona tímidament la frondosa serra de Finestres, amb una punta de roca despullada. En aquest cim de Finestres, després d’un desnivell de 320 m en la nostra excursió, hi trobem un fibló que marca un vèrtex geodèsic (referència 299091001) que corona un extraordinari mirador de la nostra terra de volcans.

L’excursió

Iniciem la nostra ruta des de la casa de colònies de Mas Colltort, veïnat de Sant Iscle de Colltort a Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa, a una altura d’uns 700 m sobre el nivell del mar. Tot passant per darrere la casa de colònies, comencem l’ascens fins a les ruïnes del castell de Colltort: un castell format per una torre i una muralla, documentat l’any 1017 segons l’efímer bisbat de Besalú. L’ascens el fem sobre una barreja de diferents tipus de roques despullades: conglomerats, gresos calcaris i margues, en què predominen aquestes últimes. Enfilant-nos sobre les roques comencem a endinsar-nos en un alzinar frondós que marca el camí fins al castell de Colltort. Posicionats a dalt de la torre del castell, a 847 m sobre el nivell del mar, disposem d’una visió privilegiada de la Garrotxa, que ens permet contemplar la família de volcans d’aquesta terra de foc i roca. El castell està situat a cavall entre la serra del Corb i la serra de Finestres, a prop de la collada de Colltort.

Un cop visitades les ruïnes del castell, desfem part del camí per a redirigir-nos cap a la Fontpobra, on farem una parada obligada de descans, per gaudir de la fresca aigua que lentament raja de la font, mentre ens trobem a l’ombra dels primers faigs que surten al camí. És un bon moment també per observar l’heterogènia geologia d’aquesta zona, on podem trobar moltes pedretes i roques de naturalesa volcànica, degudes al fet que la font es troba molt a prop del volcà de Can Tià (de 828 m d’altura).

Per arribar a la font cal fer un petit, però intens, ascens per un camí tortuós obstaculitzat per margues i arrels d’alzina que l’esglaonen, fins a arribar a un camí de terra i al Faig Rodó, que ens indica la direcció cap a la font i la serra de Finestres, oposat al camí descendent a llocs ja coneguts com a Sant Miquel de Sacot, Can Xel, Santa Pau o les Preses. Baixarem així pel collet de la Fontpobra fins a trobar la nostra parada de descans a l’ombra dels faigs.

Després de carregar la cantimplora amb aigua ben fresca, reprenem la marxa tot ascendint breument pel camí de sorra que, sortint a mà esquerra de la “placeta” de la Fontpobra, ens porta fins a un trencant, també a mà esquerra, replet de vegetació frondosa, on es comença a dibuixar l’habitual fageda d’aquesta regió. Segons l’època de l’any en què fem l’excursió, pot ser complicat trobar aquest camí a causa de la frondositat. Per agafar bé aquest camí, cal tenir com a referència el fet que s’ha de creuar una tanca de filferro que el viatger pot retirar i tornar a tancar sense cap problema.

Baixant per corriols i rials ben marcats, arribem al peu de la serra de Finestres, on comencem un nou ascens, amb trams plans esglaonats que alterna estones sota l’ombra de la fageda amb clarianes que, si el temps acompanya, mostren el contrast de colors entre el tapís blau del cel i l’intens verd del bosc que ens envolta.

El camí ens portarà fins a una ampla esplanada, que esdevé un espai de pastura de bestiar boví a qui podrem saludar just abans de començar l’ascens cap al cim del Puigsallança. Entrant novament sota l’ombra dels faigs, ens trobarem amb un tram del camí on s’ha d’anar amb compte, ja que la pujada és intensa i convé mantenir-se a l’esquerra del camí senyalitzat cap al cim. A la tardor, amb el camí cobert per l’estora de la fullaraca, és possible desviar-se cap a la dreta del camí i topar-se amb una paret que ens barrarà el pas i ens obligarà a refer part del recorregut per reprendre l’ascens correctament.

Després d’una pujada intensa, arribem al sostre de Finestres: el cim del Puigsallança. La vista que ens lliura la roca nua d’aquest cim és esglaiadora: una caiguda vertiginosa davant els nostres peus mostra l’estora verda de la Garrotxa amb les seves arrugues volcàniques a la vista de l’excursionista, que es contempla tot rebent una suau brisa frontal.

Un cop gaudida la visió des del cim, seguim el camí descendint breument per dirigir-nos cap al santuari de Finestres, parada obligatòria per a qui vol perdre’s en aquesta serra.

Santa Maria de Finestres és un santuari documentat l’any 947 com a Sancta Maria in castro quoddicitur Fenestras, que es considera vinculat al castell termenat de Finestres (també documentat l’any 947), dependent de la baronia de Santa Pau, tot i que l’arxiu documental més antic d’aquest títol nobiliari català data solament de l’any 1070. Santa Maria ofereix una vista panoràmica que completa el goig visual de tota l’excursió i brinda un merescut descans al caminant. Es tracta d’una parada interessant, no solament des del punt de vista paisatgístic, sinó arquitectònic: el temple, format per una sola nau i absis semicircular. Part dels seus murs presenten opus spicatum, la famosa construcció d’espiga de blat datada de temps dels romans que ha sobreviscut a les múltiples modificacions que ha patit l’església en el decurs de la seva història.

El descens des del santuari ens porta a través d’una fageda on l’excursionista ha d’estar molt pendent de les seves passes, ja que petits rials s’amaguen sota la fullaraca i un pas en fals en aquest punt podria espatllar la jornada. A banda d’això, la baixada és força còmoda i ràpidament ens trobem al camí de Santa Pau, que ens portarà a través d’un camí asfaltat cap al veïnat que rep el mateix nom. Al cap de pocs minuts, l’olor de clor ens indica que la piscina de la casa de colònies dels Arcs està a caure. No triguem a veure l’església i el mirador del menjador d’una de les cases de colònies més icòniques de la nostra terra, a la qual arribem tot travessant el seu camp de futbol, i ens trobem ara solament a 455 m per sobre el nivell del mar. Amb un últim esforç travessem l’arcada de la casa i podem agafar forces a la font i seure sota els arcs, que donen nom a l’emblemàtica casa de colònies de Santa Pau.