Contingut

Abans d’abordar com ha de ser un joc en positiu convé plantejar-se les preguntes: què és el joc?, per què juguem? Ja ningú posa en dubte que el joc és una eina educativa clau i altament enriquidora pel desenvolupament de l’infant en totes les seves dimensions. Fins i tot s’ha demostrat que, encara en l’edat adulta, el joc té nombrosos beneficis, deixant obsoleta la idea que és simplement una pèrdua de temps per a quan no tens feina. El mateix Stuart Brown, director de l’Institut Nacional del Joc dels Estats Units, afirma que l’oposat del joc no és la feina sinó la depressió.

Per què juguem?

L’acció de jugar respon a una necessitat natural de l’infant de descobrir, un impuls primari que ens arrossega cap a l’exploració constant per saciar la nostra curiositat innata.

Així doncs, els infants juguen per divertir-se de manera conscient però també per créixer en tots els àmbits de la persona, de manera inconscient.

A banda que en el joc, per definició, és voluntària la participació i disposa de com a mínim una regla en la qual tots els participants han d’estar d’acord, plantegem també les premisses següents:

Com hauria de ser un joc positiu per als infants?

1. No eliminats! El joc és una de les eines educatives més importants per a les persones i, per tant —en el lleure sembla lògic—, si proposem jocs en què si es perd t’eliminen, el que fem en realitat és excloure l’infant de l’activitat educativa. Com a alternativa, podem aplicar l’estratègia del canvi de rol. Per exemple, si t’atrapen a les guineus i ratolins, passes de ratolí a guineu.

2. Un bon centre d’interès canvia el joc en un tres i no res. Doncs sí, imagineu-vos que el clàssic joc del mocador, que segurament els vostres infants el deuen conèixer com el palmell de la seva mà, el plantegem amb 4 follets del bosc que demanen ajuda als infants perquè necessiten teles per celebrar la seva festa anual, on en el ball final tothom dansa amb un mocador al cap, i en comptes d'El mocador, el bategem com La vetllada del mocador dansaire, ben segur que l’experiència que viuran amb el joc del mocador de tota la vida serà ben diferent de la resta.

3. Adequat al grup: sembla obvi, però sovint caiem en l’error de pensar que el que ha funcionat en un grup, funcionarà amb tots. Perquè aquest joc “no falla mai”. És clar que anem més enllà de si el joc s’adequa a l’etapa evolutiva o a l’actitud del grup. Cada grup és un univers diferent de la resta i hem de saber què els agrada, què els motiva i què els engresca a cada un.

4. L’actitud del dinamitzador: importantíssim! Jugar a la bola de foc gairebé sempre triomfa, però si, a més, la persona dinamitzadora desprèn una energia positiva capaç d’animar el més rondinaire dels set nans, l’actitud positiva és contagiosa i acompanyada de reforços positius, immillorable.

5. Passa la pilota. Diversos estudis demostren que els infants que prenen decisions i estan menys sobreprotegits amb prohibicions exagerades, d’adults prenen més bones decisions. Així doncs, busquem l’espai perquè els infants també escullin a què volen jugar i com. D’aquesta manera també podrem conèixer una mica més el grup, els seus gustos, els rols, etc.

6. L’objectiu pedagògic. Sabem que el joc en si per definició és un element sense objectiu o, més ben dit, és un objectiu en si mateix (divertir-se). Però en el marc del lleure, justament, els objectius pedagògics com en qualsevol context educatiu són crucials per a avaluar el desenvolupament de l’infant. Ja no val jugar a tocar i parar “perquè s’ho passen bé” i prou. Així doncs, com a adults, establirem jocs adequats per als objectius específics que perseguim per als nostres infants.

7. El joc, un element multimorfològic. Perseguint el punt anterior, quan un educador aprèn un joc o recurs en una formació, per exemple, el posa en pràctica amb el seu grup d’infants tal com l’ha après, calcat. I sovint, s’estranya perquè no ha anat tan bé com quan ell hi va jugar. La variant d’un joc, adaptada al context del nostre grup (espai, material, tarannà, etc.), ens pot portar a l’èxit rotund de la nova proposta.

8. Tornem al joc a l’aire lliure. Sempre que disposem d’un espai exterior i segur per jugar, aprofitem-lo! Els infants han perdut, en les dues darreres dècades, 8 hores per setmana de joc a l’aire lliure o al carrer. Davant d’un món cada vegada més tecnològic, hem de potenciar el joc exterior on l’infant pugui experimentar un cert risc o perillositat. Això l’ajudarà a prevenir lesions per si sol, gestionar el perill, contenir possibles fòbies i a guanyar valentia.

9. Perspectiva de gènere. Existeixen jocs, danses i cançons que, vistes amb l’ull crític actual amb les bases de la nova perspectiva de gènere, són un clar exemple de masclisme. Versionem lletres, intercanviem rols, les fades ja no són nenes dèbils de color de rosa i els cavallers ja no són nens forts i salvadors contra tot mal.

10. Generem ambient de confiança. L’adult ha de procurar que dins del context lúdic existeixi un ambient de confiança bidireccional d’infant a adult i entre iguals per poder gestionar qualsevol problema que sorgeixi entre companyes, per exemple.

El joc és el recurs estrella per als Esplais i les entitats de lleure en general, com ho hauria de ser en l’educació formal, ja que així ho afirmen experts com Francisco Mora, autor del llibre Neuroeducación, en què exposa que el joc és la disfressa de l’aprenentatge; o en estudis com el que es va dur a terme des de l’Institut Nacional del Joc, en què diversos criminals d’una presó de Texas van reconèixer la seva manca de joc durant la seva infància.

El joc és la manera natural que té el cervell d’aprendre sobre el món que l’envolta, com afrontar les relacions socials, desenvolupar la psicomotricitat, etc.

Així doncs, com diu la jove primatòloga Isabel Behncke, el joc ens fa més resilients i esdevé clau per aprendre a adaptar-nos a un món canviant a una velocitat vertiginosa. Adaptem nosaltres els jocs perquè aquesta velocitat no agafi desprevinguts els nostres infants!