Senyor, que n'és, de bonic, viure junts a Colònies...

Nosaltres voldríem que tot el món, cada dia, fos una gran colònia i que Tu fossis el cap.

Al matí, la gent no s’aixecaria per força com ara. Tindria motius per esperar l’albada amb il·lusió, perquè a colònies cada dia és nou, esperat, sorprenent, il·lusionat, viu...

El treball angoixat dels homes d'aquest pa¡s esdevindria un gran joc. Un gran joc ple d’al·licients en el qual no hi hauria vencedors ni vençuts perquè les mans fines i les rugoses s’encaixarien en un compromís de joc net.

La recerca apassionada d'un moment de felicitat falsificada es convertiria en un clima permanent de felicitat veritable; la profunda felicitat que produeix viure un mateix esperit d'amor.

I, en comptes de la rutina i la monotonia, hi hauria al cor de cada u com un raig de llum que ompliria cada moment de creativitat, d'esforç, de pau...

Al capvespre, el sol es pondria discretament, bellament i els homes s'asseurien en rotllana, agermanats, a l'escalfor d'un etern foc de camp, disposats a compartir i estimar.

Senyor, ajudeu-nos a fer d'aquest món una gran Colònia.