(Història per a creure, si més no, en el "Papa Noel")
 

Em dic Martí, i tinc trenta anys.

Heus ací la història que em va succeir ja fa uns anys.

No me'n sortia de trobar feina. Ja havia fet un pilot d'oficis: cuiner, porter, escombriaire ... Però llavors, ja feia tres mesos que estava a l'atur. 

Era el més de desembre, els carrers estaven guarnits amb garlandes lluminoses. Els aparadors dels magatzems estaven plens de joguines i objectes meravellosos. Un gegantí avet s'enlairava al bell mig de la plaça gran. I, com cada any, sota l'avet hi havien instal.lat una pista de patinatge. Però tot això no m'interesava ni poc ni molt. No tenia diners i cercava feina, tant se me'n donava el treball que fos. I va ser així com vaig arribar a ser el "Papa Noel" en un supermercat.

Per Nadal, cada supermercat té el seu "Papa Noel". Els infants van a veure'l, i li diuen en secret, aquelles joguines que desitgen. El "Papa Noel" ho escriu en una fitxa amb el seu nom. Després les mares vénen a buscar les fitxes, i compren les joguines en el supermercat. És un bon negoci per al comerciant.
Així, doncs, m'estava en un tron al departament de les joguines. M'havien dibuixat tot d'arrugues a la cara per semblar més vell, portava una falsa barba blanca, un gran mantell de color vermell amb caputxa, i parlava amb veu lenta i greu. Al meu davant hi havia una llarga filera d'infants que esperaven llur torn. Els més petits creien de veritat que jo era un autèntic "Papa Noel", però no els més grandets.
D'altres, els més ganàpies venien sobretot per a empipar-me. M'estiraven la barba i, en lloc d'explicar-me a cau d'orella allò que ells volien, em deien paraulotes !Cada dia era ple de nous infants. Després de tant temps he oblidat totalment les seves cares ...Menys en Pasqual ! A ell no l'he pas oblidat: encara veig novament els seus ulls negres i la seva cara prima. No tenia ni l'aire innocent dels dels més petits, ni el to insolent dels ganàpies. De bon començament m'ha observat, els punys ben closos als fons de les butxaques. M'ha dit el seu nom i la seva adreça. Era cap al Nord de la ciutat, en un barri dels més pobres. Després, empatollant-se, m'ha dit:

- Senyor "Papa Noel", jo ... jo voldria uns patins ...
- Uns patins ?

- Sí, uns patins de gel ... amb les botes. Calço un 32, ho comprèn ?
Jo no li he respost tot seguit, en Pasqual ha abaixat el cap:
- La meva mare em diu que no pot comprar-me els patins, però vostè, que podrà ?

Els altres infants ja estaven empenyent en Pasqual. Ell no s'ha defensat, ha marxat.

Sortint del meu treball, he passat per davant de la pista de patinatge. Hi he descobert en Pasqual. Els seus ulls negres seguien els patinadors mentre donaven voltes damunt el glaç. Una música joiosa omplia la plaça. Feia fred. En Pasqual no portava sinó un pul.lover, però romania allà mirant la superfície brillant del gel.

Novament ha tornat al supermercat. Li he preguntat:

- Pasqual, per què tens ganes de tenir uns patins de gel ? Això està ple de coses molt més útils !

Ell ha enlairat els braços:

- Ah ! Senyor "Papa Noel", els patins, veritablement és ...
No ha trobat la paraula. Només ha dit:
- És bonic !

Ha fet com si m'apallissés:

-Em calen aquests patins, ho comprèn ? Podria donar voltes i més voltes sobre el gel, ho comprèn ?

He vist clarament que el cap del departament ens estava observant. Veia clarament que en Pasqual era allà tot sol, i que ningú no vindria a comprar res per a ell. Llavors li he xiuxiuejat:

- Torna demà, Pasqual ! Demà passat és Nadal: tot és possible ... fin i tot potser un miracle !

El capdel departament se'ns ha acostat. M'ha renyat, gentilment, però clarament:

- "Papa Noel", encara hi ha molts infants esperant-se !

En Pasqual se n'ha anat sense dir res.

La vigilia de Nadal era el meu darrer dia de "Papa Noel". Al matí he comprat un parell de patins de gel, de la mida 32. Eren cars: quasi la meitat del meu sou de "Papa Noel" d'aquella setmana. I després he pensat que en Pasqual també necessitaria diners per pagar l'entrada a la pista de patinatge. Calia que posés algunes monedes a l'interior de les botes. Tot això, certament, m'empipava, em tractava a mi mateix amb tots els noms que us pugueu imaginar:

- Imbècil de "Papa Noel". T'has de fer valer. Tot això per un marrec que ni tan sols coneixes! 

Durant tot el dia he estat esperant amb impaciència el Pasqual. Però no ha vingut. Ja han marxat els darrers infants, i el supermercat ja ha tancat. M'he tret la meva disfressa, i he marxat cap a la Plaça Gran. Portava el paquet amb els patins. Arreu hi havia música. Caminava a poc a poc, i després de sobte he pensat que potser arribaria massa tard. Llavors m'he posat a córrer. A la pista de patinatge he mirat els espectadors, i he trobat en Pasqual. Teniaels punys tancats davant la boca. Li he dit:
- Bona tarda, Pasqual !

M'ha mirat sense reconèixer-me:

- Qui sou ?

- Vinc de part del "Papa Noel". Treballo amb ell. T'ha estat esperant. Per què no has vingut ?

- En Pasqual ha abaixat el cap.

- La meva mare m'ha dit que els miracles no existien ... Almenys per a nosaltres ...

Llavors li he allargat el paquet:

- És de part del "Papa Noel"

En Pasqual ha mirat els patins, bocabadat. Ha preguntat lentament:
- De part de ... ? De veritat ?

Ha mirat cap al supermercat:

- Que encara m'espera ?

Li he contestat:
- Ja és tancat. Ha marxat. Però, si ho vols, li diré que estàs content.
En Pasqual ha fet que sí en el cap, ha premut els patins contra el seu pit, i s'ha posat a riure:
- Els provo tot seguit !

Al començament ha calgut que caigués moltes vegades. Després, quan ja s'aguantava millor, m'ha dit cridant:
Me'n surto ! Digui-li que me'n surto ! I bon Nadal, senyor !

Jo li he contestat:

- Bon Nadal !

He vist com feia algunes voltes sobre el gel, i després ha desaparegut enmig de la gentada de patinadors ...