Una vegada hi havia un infant que venia d'un país molt llunyà. Mai, mai, no havia vist la neu. Per això, tan aviat com va començar a caure uns grans borrallons de neu, es posà a cridar:
- Què és això ?
- Això es neu !- li respongueren els companys de l'escola-. Quan la neu cau vol dir que ja som a l'hivern i que ben aviat arribarà Nadal.
- Nadal ?- preguntà l'infant que venia de lluny- Què és Nadal ?

Tots els companys es posaren a riure.

- De veritat que no saps que és Nadal ? Doncs mira, no et cal sinó buscar-ho !
I l'infant que venia d'un país molt llunyà se n'anà camí enllà per tal de cercar el Nadal. I camí enllà, es trobà amb un pobre home vestit amb una capa vermella, una caputxa vermella, i una llarga barba blanca.
L'infant se li acostà. I el bon home de vermell el cridà:
- Ei ! tu, petit ! Ets ben simpàtic. Vols asseure't damunt els meus genolls ?
- Qui sou ? - li preguntà l'infant.
I el bon home de vermell s'arronsà les espatlles:

- Evidentment, sóc el Papa Nadal.
- Llavors, si en sou el pare, vos podreu dir-me qui és Nadal !
El bon home de vermell esclafí a riure:
- I tant ! Vine a asseure't damunt els meus genolls. Et faran una fotografia molt bonica. I només costa 100 pessetes.
- Però, si només tinc cinc duros !
- Doncs, pitjor per tu. -va dir el Papa Nadal.
I tot seguit es girà cap a una nena.
L'infant que venia d'un país llunyà arribà davant d'uns grans magatzems."Damunt dels seus cartells daurats va llegir-hi: "Nadal al primer pis". Ràpidament pujà per l'escala mecànica fins al primer pis. Va vere-hi joguines, piles i piles de joguines. I una gran massa de gent que no parava d'escridassar. L'infant s'adreçà a una dependenta:

- Si us plau, el Nadal ?
Precisament és aquí -li va dir la dependenta-. Què és el que vols ? Una disfressa de metge ? O potser un cotxe electrònic ? No seran uns patins ?
- Bé, a mi m'agradarien un mecano, una capsa de pintures, i ... un vehicle dirigit.
La dependenta calculà a la màquina:
- Mil dues-centes pessetes, més dues-centes cinquanta, més dues mil dues-centes ... tot plegat puja tres mil sis-centes cinquanta pessetes. Vols que t'hi posi un paper de regal ?
- No. Jo només tinc cinc duros.
I se'n va anar.

I caminant pel carrer, amb les mans a la butxaca, arribà davant d'una petita pastisseria. Damunt del vidre de l'aparador hi havia escrit, amb pintura blanca: "Nadal a preus ben petits". L'infant que venia d'un país llunyà es digué:
- Aquí sí que potser podré comprar, si més no, una mica de Nadal.

Així doncs, entrà i va dir al pastisser:

- Bon dia, senyor. Puc comprar alguna cosa amb cinc duros ?
- I tant ! noiet -va dir el pastisser-. Aquí tens una bosseta amb petits Nadals !
I el pastisser va deixar caure cinc petits Papas Nadal de sucre rosat en una petita bosseta de paper transparent. L'infant sortí de la pastisseria. S'assegué a la vorera, i es disposà a menjar els Papas Nadal de sucre.
- És bo el Nadal -es digué-. Certament és una bona llaminadura.

De sobte, sentí algú que plorava al seu costat. Enlairà el cap i va veure una nena petita amb una gran pilota vermella a la mà i grosses llàgrimes damunt les galtes.
- Què és el que et passa ? -digué l'infant.
- El meu germà m'ha pres la pilota vermella -va dir la nena petita.
- Bé, però te l'ha tornada, oi ?
- Sí, però també m'he l'ha rebentada !
- Té ! -digué l'infant- no ploris més. Et dono el meu darrer Nadal.

La nena petita se'l menjà i deixà de plorar. L'infant prosseguí:
- Que ho saps, tu, què és realment Nadal ?
La nena petita féu un gran somriure.
- Nadal és un regal !

I se n'anà tot fent botar la seva pilota vermella. L'infant no va acabar d'entendre'ho. Però, quasi quasi es va sentir content.
A la cantonada del carrer, va veure un senyor amb ulleres negres, que anava temptejant en totes direccions, damunt la voravia, amb un bastó blanc.

A terra hi havia un barret. L'infant arreplega el barret i el posà a les mans del cec.
- Oh ! Gràcies, moltes gràcies, digué el cec. Una ventada se me l'ha endut, i no aconseguia retrobar-lo. Què puc fer per tal d'agrair-t'ho ?

L'infant li demanà:
- Podríeu dir-me què és el Nadal ?
- Nadal ? -digué el cec-. Nadal és la llum.
I se n'anà colpejant el terra amb el seu bastó blanc. L'infant no ho comprengué del tot. Però se sentia content.
Un xic més enllà, se n'adonà que hi havia un vellet tot mirant enlaire mentre cridava:
- Piripí, torna ! Torna Piripí meu !
L'infant aixecà el cap. D'entrada no va veure res de res. Després s'adonà d'un ocellet groc, aturat a l'ampit d'una finestra.

El vellet li va dir:
- És el meu canari, saps ? Se m'ha escapat. sense ell em trobaria ben sol.
- Espereu-vos, li digué l'infant.

Es va treure el seu jersei, i amb traça el llançà damunt del canari. El prengué suaument entre les seves mans, sense prémer-lo, i el retornà al vellet.
- Ets molt hàbil fillet. Què puc fer per donar-te les gràcies ?

L'infant li preguntà:
- Podríeu dir-me què és Nadal ?

El vellet va fer un petonet al caparró del canari. Després picà l'ullet a l'infant i li digué:
- Nadal és l'amor !
I es féu fonedís escala amunt. L'infant, veritablement, no ho acabà d'entendre, però de cop i volta se sentí content.
Quan, després de les festes, retornà a l'escola, tots els companys parlaven de Nadal. Deien:
- A mi em van fotografiar assegut als genolls del Papa Nadal !
- Però això no és Nadal !
I els companys hi tornaren:
- Hem fet un dinar descomunal. Hi havia cinc postres !

L'infant tornà a dir:
- Però això no és Nadal !
El companys continuaren comentant:
- Ara sí que ens ho passarem bé: tenim cotxes elèctrics, sabatilles noves, bitlles, llaminadures, canons i soldats !

L'infant cridà més fort encara:
- Però això no és Nadal !

I els seus companys l'escridassaren:
- Doncs, què és Nadal ?

L'infant que venia de lluny es posà a riure. Se n'anà cap al pati saltant a peu coix, mentre cridava:
- No us cal sinó cercar!