Estimats amics de "Tretzevents",

Us adreço aquesta carta amb el desig que us sigui ben entenedora. Hi trobareu a faltar uns colors, els més alegres, però hi endevinareu els blaus del mar i del cel, el color fosc de la nit, el daurat del sol i el color que no té nom: el del vent. Tots els he invocat, i voldria que vosaltres també ho féssiu cada dia, sense defallir. Ara, escolteu-me si us plau:

Quan els negres ben negres i els que no ho són tant, amb els ulls grossos i fixos, em miren des de la pantalla del televisor, se'm fa un nus al cor i perdo l'alegria per uns instant; em passa el mateix si els veig en una revista.

Només en veure'ls ja sé que passen fam. Són tan prims que se'ls poden comptar les costelles com si fossin -perdó- aquells gossos famolencs que de vegades trobem abandonats. Tenen el ventre gros, inflat. De què el deuen tenir ple ? -em pregunto algunes vegades. No és pas de menjar massa ... Potser fins i tot passen set, perquè al seu país de vegades plou poc, o no gens, i aleshores els cal anar a buscar l'aigua molt lluny. I sense aigua no els arriben les collites.

Mengen l'arròs o les farinetes que els envien alguns països i se'ls prenen amb les mans, agafant-los de dins d'un pot de plàstic o d'una llauna abonyegada. Sovint estan malalts, o no hi veuen, i molts no arribaran mai a ser grans.

Si penso en tot això em distrec i no puc aprendre bé les lliçons de l'escola; fins de vegades em fuig la son quan vull anar a dormir: el dolor dels altres em fa sentir un pes dintre meu. És que jo voldria que tots els nens del món fossin feliços com ho som nosaltres.

Les persones grans diuen que els petits només podem fer les coses petites, però, no creieu vosaltres que també podem fer-ne d'importants ? Ens ho hauríem de proposar, tot pensant que els desvalguts mai no podran pagar amb moneda el que fem per ells, perquè ells ara no tenen res per a donar, només la seva gratitud.
Des de casa veig el mar, i avui per poder-la veure millor he pujat dalt del terrat. He passat una estona mirant-me'l i després li he dit:

- Mar, ja em coneixes oi ? Des de molt petita m'he ficat per enmig de les teves aigües, amb el pare. Ara hi vaig sola i m'hi sento bé si fas bondat, però si t'esvalotes sento por. avui, que et veig tan blau i tranquil, penso que deus estar content, i voldria demanar-te una cosa:

"Desitjaria, mar,que tots aquells que estan en contacte amb tu, a la vora o damunt l'aigua, navegant, aquells que et miren i aquells que no et poden veure però saben que existeixes i ets immens, desitjaria que a tots, cada nit, els prenguessis una estoneta de son, els desvetllessis, mentre al món hi hagi tanta gent que mor per no poder menjar. Fes-ho ! i digue'ls a cau d'orella: Tu pots ajudar ! I tu també ! I tu ... Fins a fer-los sentir un pessigolleig que els farà potser pensar en aquests nens negres, mulats, magres i tristos que viuen a l'Índia, al Pakistan, a Tailàndia, al Vietnam i a tants països d'Àfrica i d'Amèrica. Els veiem sovint per televisió als reportatges que fan perquè el món conegui bé com moren més que no viuen les persones pobres d'aquelles terres.

Com us he dit, era dalt al terrat de casa meva, estava sola, feia vent i ... quina sensació més estranya he sentit ! M'ha semblat com si el vent em portés la veu de milions de nens i nenes que amb els pares i els avis em demanaven que els ajudés i aleshores, sabeu què he fet ? He buscat d'on bufava més fort el vent, i li he dit: 

- Vent, atura't uns moments i escolta'm. Tu que m'esbutlles els cabells, que enlaires els estels que fan volejar els nois i mous els penells de les teulades, vull demanar-te una cosa: Que amb les teves bufades foragitis del cap de molts homes i dones dels països poderosos el desig de posseir encara més d'allò que ja tenen, i així potser tindran temps de pensar a ajudar els nen malalts, negres, tristos i magres, que a milers moren a cada instant del nostre temps.

Encara era al terrat i he vist el sol tan radiant, i li he dit:

- Sol, que dónes vida a la Terra: als homes, als animals i a les plantes, al vent i a l'aigua ... Envia un xic més d'escalfor al cor dels homes, a aquells que només estimen els seus familiars o els que els donen més or del que necessiten; fes que amb la teva tebior sentin el batec d'altres cors, i així potser es recordaran dels que viuen sense tenir cas, dels que moren de nit, sols, quan ningú no els veu, perquè els fa vergonya fer-ho.

I havent parlat amb el mar, amb el sol i amb el vent, he pensat que també podia parlar amb la nit. Me n'he anat altra vegada al terrat per dir-li:

Nit, la lluna t'esclareix però encara ets massa fosca. Ajuda'ns, tots els nens i les noies del món, en aquesta feina que ens hem imposat. Fes-te més resplendent: si ho demanes a la lluna ho aconseguiràs. I aleshores els homes aixecaran sovint el cap per mirar-te, i els faràs pensar en altres mons i en altres vides; i s'oblidaran un xic d'ells mateixos per pensar en els altres. I per acabar, nit, voldríem que, quan arribessis cada dia a un país qualsevol de la terra, la gent es posés a descansar tranquil·la, sense neguit de fam ni de guerres.

Abans d'anar-me'n al llit vaig dir un adéu molt llarg al mar, al vent, al sol que ja no es veia, a la nit. A vosaltres, amics meus, ara també us dic adéu-siau !.

La carta, com ja ho heu vist, té una pizellada de color gris, com si fos un núvol, i em sap greu per aquells a qui donarà neguit. Cal pensar, però, que la tristor es defà com la mateixa boira, i amb el nostre anhel i el nostre treball podrem viure amb l'esperança que cada vegada més ens anem acostant a un món més just.

Aleshores, amics meus, sí que podreu dir que la meva carta aquest missatge nadalenc que avui us envio- ja té el color verd i el color vermell que hi faltaven. Bon Nadal !

Em tindreu sempre amb vosaltres.

Mireia