En un indret de la muntanya, Déu havia sembrat moltes flors per alegrar el cor dels homes. Eren unes flors molt boniques, rialleres i formoses com totes les que fa el Creador.

En aquest lloc, Déu no havia sembrat més que una sola espècie de flors: les margarides. Elles es pensaven que eren les uniques flors que existien al món. No coneixien la varietat de flors que Déu porta en el cor.

Un dia, tanmateix, enmig del prat florit, el vent hi portà de part de Déu una petita llavor desconeguda. Ningú no se'n va adonar al començament. Però quan sortí de terra la tija, quan la gemma es formà a la punta de la tija i les fulles es van desplegar, les margarides s'adonaren que havia arribat algú. La rosella encara no havia acabat de desplegar totes les fulles que ja les margarides començaren a preguntar-li:

- Qui ets tu?

- D'on véns?

- Què hi fas, aquí?

- Sóc una flor com vosaltres. Vinc d'un camp molt lluny… on hi ha moltes roselles com jo. També hi ha margarides com vosaltres!

- Què alta que és la teva tija! -li digué una margarida en to compassiu.

- Què vermells que són els teus pètals! -continuà una altra amb el mateix to.

- Què estranyes que són les teves fulles! -tornà a dir la primera.

- Què trista que deus estar i com deus patir, -insistí una tercera-, perquè no ets una margarida com nosaltres!

La rosella no contestà res. Les reflexions de les margarides l'havien omplert de pena.

- Al meu país, -pensava amb tristesa la rosella-, mai ningú no m'havia parlat d'aquesta manera.

Tanmateix, les margarides van ser totes molt bones. Li van somriure i la van acceptar en el seu prat. La rosella no els descobrí la pena que sentia. Solament, la nit, quan tothom s'havia reclòs en la seva cambra verda per dormir, la rosella plorà tot dient:

- Tan de bó que pogués tornar al meu país!

L'endemà, una margarida, amb tota la bona intenció, va fer a la rosella una proposta que la va omplir, encara més, de tristesa
.
- Saps que Déu el nostre Creador, té poder de fer grans miracles? Li demanarem, les meves germanes i jo, que et converteixi en una margarida ben bonica!

La rosella tremolà:

- Una margarida? Voleu que em torni margarida? ... I esclatà en plors.

- Plores?... Així que no voldries ser una margarida com nosaltres?

- Vosaltres sou molt bones, senzilles i alegres, germanetes, però us ho demano amb tot el cor: no feu aquesta petició al Totpoderós. Ell m'ha fet rosella i... rosella vull ser sempre!

Les margarides es van quedat ben estranyades... Es féu un gran silenci en el prat. Va ser una margarida, de les més jovenetes, la que trencà tímidament aquest silenci:

- Perdona'ns, flor, d'haver-te fet patir!
I aquell dia, des del prat, pujà al cel una altre pregària:

Oh Déu, Creador de l'Univers,
creador de les roselles i de les margarides,
i de totes les flors,
envia al nostre prat moltes altres espècies de flors,
i envia'ns també una munió de roselles. Amén.

Cal aceptar els altres tal i com són i no com nosaltres voldríem que fóssin. A les colònies, de segur que trobarem nois i noies que potser no són com a nosaltres ens agradria, n'hi ha de callats, n'hi ha de tímids, n'hi ha de pesats, però és important que els acceptem tal i com són i fixeu-vos que diem ACCEPTEM, que no vol dir que els deixem en un racó i no els molestem per res. Aquest ACCEPTAR vol dir acollir-los, fer-los participar en les amistats del meu grup, no deixar-los de banda, ...

Pautes de reflexió

• Què és el que més us ha agradat del conte? I què no tant?
• El que passa en aquest conte penseu que passa també quan es tracta de persones?
• I entre vosaltres, amb els nois i noies de la colònia, passen coses semblants?