Ens l'explica una dona cristiana de l'Índia, en un llibret ("New eyes for reading"), escrit de cap a peus per dones cristianes del Tercer Món. És una història real com la mateixa vida i, avui, es repeteix amb poques variacions, en milions de llars pobres, on Jesús continua naixent. Diu així:

Amb la càrrega damunt del cap, la Maria va enfilant-se per les insegures escales de les bastides fins al capdamunt de la construcció. "Més de pressa !", crida l'encarregat. La Maria és una de les moltes dones col·locades en la construcció. Amb cura, descarrega la galleda de ciment i, per uns instants, s'incorpora i es refrega les mans per la seva esquena adolorida. 

Es pregunta quan, per fi, s'acabarà tot això, i podrà descansar. Però no pot aturar-se a pensar, no fos cas que l'encarregat l'acomiadés. Prou difícil va ser que es decidís a contractar-la. I és que la Maria es troba al vuitè mes del seu embaràs. Si va poder aconseguir un quants dies més de treball, va ser al preu d'assegurar que només estava al sisè mes. Gràcies a Déu no fa massa panxa.

S'ha acabat la jornada. La Maria recull les quatre rúpies i mitja que li dóna l'encarregat i retorna, corrent, a casa seva. Ja fa temps que es pregunta per què els homes que estan treballant a la mateixa construcció els paguen molt més que no pas a ella. De camí, compra arròs, cebes i espècies. Entra a beure una tassa de tè, i se la pren d'un glop, talment com si es tractés d'un luxe no permès. Recorda tot el treball que l'està esperant a casa seva, i es pregunta quan acabarà aquest dia tan llarg.

A mesura que s'acosta a casa, sent els plors dels seus fills i la veu airada del marit que prova de fer-los callar. Aguantant-se, la Maria obre la porta de la petita barraca. Els seus tres fills s'havien estat barallant per un plàtan que una velleta havia donat a un d'ells. En Josep, el seu marit, cansat del dur treball en una fusteria i incapaç de posar-hi ordre, els havia renyats i pegat tots tres. Mentre la filla somiqueja en un racó, el fill gran s'està mirant el pare desafiadorament, i el fill petit plora escandalosament. ara tots giren els ulls cap a la maria per tal que posi pau a la casa. Ella dóna uns centaus als fills, i aquests surten a fora corrent.

En Josep dóna a la Maria les cinc rúpies del seu sou. La Maria les compta i les deixa a part, en una guardiola, per poder comprar vestits per als fills per Nadal (el marit s'ha quedat amb unes altres cinc rúpies per tal de gastar-se-les en el joc o ... en alcohol). La Maria comença amb les feines de la casa: portar aigua, rentar roba, rentar. Asseguda dins la barraca plena de fum, amb els ulls plorosos, es pregunta quan serà que, finalment, pugui oferir descans a la seva esquena adolorida.

ixí van passant els dies, i s'acosta Nadal. Els estalvis de la guardiola mai arriben a la botiga dels vestits. Els han de donar a l'amo del terreny on hi ha plantada la barraca. Només així poden enfrontar les amenaces de desallotjament. A les ribes del suburbi, les cases dels rics es mostren alegrament ornamentades, amb llums i estrelles. Els infants miren àvidament els dolços, els vestits i els focs d'artifici que hi ha als grans magatzems. Amb bambú i diaris, en Josep fa una estrella que col.loca damunt laporta de la barraca ...

A mesura que s'enfila per les escales de la bastida, el dolor de l'esquena va esdevenint insuportable. Els crits de l'encarregat, però, la fan continuar endavant, fins al moment que ja no pot més. El desassossec que sent la fa córrer cap a casa, i hi arriba just a temps. Ajudada per la seva filla de deu anys, la Maria infanta un fill. Les veïnes de les altres barraques, tan aviat com se n'assanenten, corren a ajudar mare i fill. Un gos sense amo treu el cap encuriosit dins aquella barraca on hi ha tan de terrabastall. En Josep se sent orgullós en veure tants i tants veïns que s'apropen per veure el nadó. Els tres líders del suburbi porten uns regals: una manta vella, un sac de palla per poder fer un llit, i un vas de llet per a la Maria. L'estrella que Josep havia col.locat damunt de la porta dóna la benvinguda a tothom. És Nadal. Des d'un suburbi deixat de la mà de Déu sorgeixen la pau, el goig i l'esperança.

Els ulls de la Maria s'aturen damunt del seu fill. Els infants canten nadales. Els ulls de la Maria s'humitegen. Per a ella el nadó és tot un símbol d'esperança. Recorda la construcció, el sou, la guardiola buida, la por que els desallotgin, el futur incert. Sembla com si el nadó li estigués dient: "Dona, per què aguantes en silenci tanta opressió ? Aixeca't i lluita! Tu ets la dona del Magnificat ". I la Maria somriu, perquè avui li ha nascut un infant.