OPINIÓ

Jordi Armadans

Politòleg, periodista i director de la Fundació per la Pau

04.05.21
50 anys de pel·lícules (II)

Temps de lectura: 3 minuts

Aquest 2021, celebrem el 50è aniversari de la Revista Estris. Per aquest motiu, el politòleg, periodista i director de la Fundació per la Pau (FundiPau), Jordi Armadans, ha escollit 50 pel·lícules imprescindibles que us anirem presentant en reculls de deu en deu anys. Abans de llegir aquest segon recull, podeu fer una ullada al primer aquí.  

"Destacar 50 pel·lícules és quasi impossible. N'hi ha moltes de destacables en 50 anys! Algunes perquè són autèntiques obres mestres, altres perquè estan magníficament ben interpretades o ambientades. Altres perquè van saber captar, i reflectir, un moment històric. Altres perquè són fantàstiques i fan volar la imaginació. Altres perquè ens fan riure molt i això sempre és saludable. Altres perquè ens ofereixen realitats complexes o dures que, malauradament, sempre queden a la penombra. Altres perquè van tenir un gran impacte i influència i van esdevenir emblemàtiques", diu Armadans. "I tot i que algunes d'elles mereixerien estar en aquesta selecció, a fi d'oferir-ne més, mirarem de no posar les que ja hem comentat a la secció d'audiovisual de la revista", conclou.

1981: En busca del arca perdida (Steven Spielberg, Estats Units)

Sense ser una gran peli, va suposar una renovació del cinema d’aventures i va tenir un gran impacte (i seqüeles). Sempre recordarem en Harrison Ford i el seu fuet.

1982: Blade runner (Ridley Scott, Estats Units)

Ciència-ficció, distopia i una inquietant reflexió sobre un futur de robots i humans en aquesta pel·lícula màgica i especial, impulsada encara més per una gran banda sonora de Vangelis.

1983: Local hero (Bill Forsyth, Gran Bretanya)

Gent senzilla en un poblet de la costa escocesa, entre l’atracció pels diners fàcils i la vida tranquil·la i l’estima per la natura. Mark Knopfler, guitarrista dels Dire Straits, hi faria la seva primera (i deliciosa) banda sonora.

1984: Los gritos del silencio (Roland Joffé, Gran Bretanya)

Un cas real, l’amistat entre un periodista nord-americà i un guia local a Cambodja, enmig d’un drama històric, l’ascens dels ‘khmers rojos’ i el règim criminal que van instaurar-hi.

1985: La Rosa púrpura del Cairo (Woody Allen, Estats Units)

Un film curt de Woody Allen però immens en tota la resta. Tendre i profundament imaginatiu, una mescla de conte de fades, retrat de la precarietat econòmica i emocional, història d’amor impossible, cine dins del cine, etc.

1986: El nombre de la rosa (Jean Jacques Annaud, Alemanya)

Adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Umberto Eco. Un thriller trepidant , molt ben ambientat, que reprodueix la tensió de l’època (però malauradament sempre actual) entre fonamentalisme i ignorància i pensament crític i lliure.

1987: Adiós, muchachos (Louis Malle, França)

Dos infants en un internat d’escola de poble en la França ocupada pels nazis, la seva recerca de la felicitat i l’amistat que neix malgrat la diferència i els prejudicis.

1988: Salaam Bombay (Mira Nair, Índia)

Un colpidor film, amb el qual s’estrenava la jove cineasta Mira Nair, sobre la infància, la pobresa i la brutalitat de la vida quan s’està desposseït de tot.

1989: Lluvia negra (Shohei Imamura, Japó)

Si la devastació física de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki va ser absoluta, aquí Imamura retrata la devastació moral que implica discriminar la gent que havia sobreviscut a les bombes.

1990: Agenda oculta (Ken Loach, Gran Bretanya)

Un molt bon thriller sobre les pràctiques repressives i criminals del govern britànic a Irlanda del Nord que esdevé un implacable diagnòstic del terrorisme d’estat en general.

CONTINGUT RELACIONAT

50 anys de pel·lícules (I)